Quan era petit i m'oferien alguna llaminadura amb dues mans closes esteses i em preguntaven quina volia, jo deia que les dues. Més endavant em passava el mateix amb les noies; si en coneixia dues... doncs les volia totes dues. Aquests dies m'han demanat que parli de la que considero millor obra de teatre d'aquest any... i parlaré de tres. Es veu que no m'he fet gran per les coses que m'agraden. Així doncs opinaré de dues produccions fetes a casa —una de petit i l'altra de gran format—i una que ens ha vingut de fora. Aquest és el meu rànquing de les millors.

Petit format: Confidències a Al·là, una joia que veurem a l'Aurora aquesta temporada, una obra de Saphie Azzeddine escrita com a novel·la i que posteriorment es va adaptar pels escenaris i estrenar al Festival d'Avinyó del 2009 amb gran èxit. Jbara és una joveneta marroquina guapíssima, però ella encara no ho sap. Viu amb la seva família: pare, mare, cinc germans i el remat de cabres que ella pastura. No coneix res més que el que té al seu voltant, o sigui misèria física i moral, però de vegades obté alguna llaminadura a canvi... de prostituir-se. Sempre parla amb Al·là queixant-se de la vida que porta i li demana un canvi. Magnífica adaptació i direcció de Magda Puyo i excel·lència de les dues actrius Mireia Trias i Judith Farrés, per cert igualadina.

Gran format: L'Orfe del Clan dels Zaho, de Ji Junxiang, un autor xinès del segle XIII, o sigui de l'època del Cantar del Mio Cid, amb dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi que també l'ha dirigit. Una història tràgica i èpica que fa pensar en el més gruixut de Shakespeare, amb emperador, un conseller malvat i un altre de bo i ciutadans generosos que ajuden a mantenir la dinastia que es pretén eliminar. Una posada en escena a base de grada circular fastuosa, no pel luxe sinó per les idees noves. Un privilegi poder visitar un tipus de teatre que ens cau tan lluny en el temps i geogràficament. No és casual que s'emportés sis Premis Butaca aquest 2014. No sé si es tornarà a fer a Barcelona —és una obra difícil per portar de gira— però si la reposen és per no perdre-se-la.

Obra vinguda de fora: Tabac Rouge, una performance de James Thiérrée, una d'aquelles coses que tens poques ocasiona de veure al llarg de la vida perquè només és possible quan un festival —el TNT de Terrassa—aconsegueix el finançament, però prèviament s'ha fet amb el prestigi perquè et vulguin venir. Thiérrée és tot un personatge, quasi un home del Renaixement. Autor, actor, ballarí, escenògraf, músic, acròbata... Nét de Charles Chaplin i besnét d'Eugène O'Neil, té un paquet genètic impressionant (i que ningú em malinterpreti). L'obra és un choréodrama —paraula que no existeix al diccionari— en la que els personatges i les seves petites històries són l'excusa per muntar una obra onírica amb una enorme coreografia dins una escenografia d'una força i majestuositat abassegadores. Per posar-ho en termes coneguts per nosaltres, una obra "furera" (de Fura dels Baus). He intentat ser breu.

Que tingueu unes bones Festes!