El Teatre Grec de Barcelona, situat a la muntanya de Montjuic, no és un teatre grec en el sentit de "grec fet pels antics grecs". És un teatre modern fruit d'un "reciclatge". L'any 1929 se celebrà a Barcelona l'Exposició Internacional i es va ocupar la muntanya amb equipaments nous, entre ells molts edificis. La pedra per construir-los es va treure d'una pedrera situada per sobre del que és avui el Poble Sec, i acabades les obres va quedar un sot important. Inspirats en el Teatre d'Epidaure (segle IV a.C.) els arquitectes Reventós i Rubió Tudurí  van decidir aprofitar el forat i construir aquesta joia on anualment se celebra el Festival Grec que aquest anys fa quaranta anys.

Avui al festival s'hi fan molts tipus d'espectacles, però jo només parlaré de teatre i, a diferència dels primers anys, ara el festival ocupa un grapat de teatres de tot Barcelona, no només l'hemicicle de Montjuïc.

Les Bruixes de Salem 

Aquest va ser l'espectacle inaugural, una peça d'Arthur Miller, autor compromès amb la societat, que va recrear aquest fet històric de finals del XVII ocurregut a Massachussets per denunciar la caça de bruixes al XX del senador McCarthy empaitant comunistes als EEUU. A mi no em va convèncer, penso que el director Andrés Lima es va equivocar en el plantejament i la posada en escena que va quedar ridícula en la immensitat de l'escenari del Grec, però és que després s'havia de portar a un teatre de Madrid... i hi havia de cabre. La comento perquè va ser la funció inaugural.

La Força Oculta 

Ara m'acabo de posar dret i m'he tret el barret. Aquest espectacle el recordarem temps, com recordem les Tragèdies Romanes que ens va portar el mateix director a un altre Grec: Ivo Van Hove, el director de la companyia Tonelgroep Amsterdam. És l'adaptació d'una novel·la en què s'exposa la fi d'un món, el colonialisme, situat a les Índies orientals Holandeses, el xoc i l'esfondrament de l'antic sistema. Passa en l'època del monsó i plou, plou contínuament fins i tot dins l'escenari del Teatre Lliure, i de sobte hi ha un tsunami que ens va esquitxar d'aigua fins a la fila nou. Boníssim tot: text, direcció, actuacions i espectaculars efectes especials.

Lehman Trilogy 

Una altra imprescindible d'aquest Grec. Stefano Massini, a qui ja vam poder valorar en dues obres la temporada anterior (Crec en un sol Déu i Dona no reeducable). Va escriure aquesta obra monumental explicant la trajectòria de la banca familiar Lehman, responsable de la crisi mundial, des de l'arribada de Baviera als Estats Units de Henry el 1844 fins al crack del 2008. Molt ben adaptada i dirigida per Roberto Romei, sàviament escurçada, perquè l'original dura unes set hores, però sense perdre coses importants pel camí. Aquesta la van fer a la Villarroel.

Birdie 

Una joia a la Sala Hiroshima, especialitzada en teatre i dansa alternatius. L'Agrupación Señor Serrano ja ens té acostumats als seus muntatges de crítica social feta d'una manera lúdica. Quan entrem a la sala sembla que algú ha fet "el pessebre" tot i ser al juliol, un terra sembrat de figuretes de plàstic, camions de joguina, ninotets comprats al "xino"... però Birdie ens parla d'emigració i d'emigrants aturats damunt d'una tanca altíssima coronada de filat de ganivetes, com en la foto multipremiada on tot aquest grup de negres emparrats a la tanca de Ceuta estan a tocar d'un camp de golf d'un verd preciós... Una obscenitat.

L'Empestat 

Una altra obra on va ploure dins l'escenari, aquesta vegada a La Seca, on Jordi Oriol (no és infreqüent en ell) ens va sorprendre amb un espectacle màgic. Calibà i Ariel, de la Tempesta de Shakespeare, han sigut alliberats i se'ls ha donat el do de la paraula, però també aïllats, com Orà, la ciutat murallada de La Pesta d'Albert Camus. Aquí es comença a barrejar tot. Aquest Calibà emet sons contínuament buscant paraules i Ariel l'acompanya al piano, i de sobte en un arravatament treuen la tapa de l' instrument i Calibà es llança a dins, i resulta que és com una banyera, ple d'aigua que es continua omplint perquè no para de ploure. I l'arpa, i les cordes, i els martells... Misteri;  només hi ha aigua i aquell ximple submergint-s'hi.

Joana 2015, Batalla Campal 

Al Teatre Eòlia vam degustar un dels bombons d'aquest Grec, un work in progress creat per Pablo Ley, dramaturg, Raquel Ferri, actriu, Ester Villamor, directora i Javier Gamazo, compositor. En un poble de la Vall d'Albaida hi viu la Joana, una adolescent que no para mai quieta; és vital i entusiasta. Al seu espai hi ha mil coses, una xarranca dibuixada al terra, una samarreta de superman, un conillet de peluix, una espasa de fusta... Un dia sent una veu que li diu que ha de salvar el món, i agafa l'espasa de fusta i se'n hi va, talment com Joana D'Arc, la pucelle d'Orléans del segle XV...

Naturalment d'obres se'n han fet i se'n fan encara moltes més. M'he centrat en aquestes que em van impactar i potser m'he repenjat una mica en sales petites i alternatives, però és que a Barcelona n'hi ha moltes i de molt bones. Entre el Teatre Nacional de Catalunya i el Lliure de Montjuic, en els dos extrems de la ciutat, hi ha vida teatral, molta, i val la pena tenir-la en compte.