Penso que Arthur Miller és un gran dramaturg que representa molt bé el teatre del segle XX, i a més un activista polític i social honrat, perseguit pel senador McCarthy durant la seva famosa caça de bruixes. Un autor que escrivia sobre el seu temps, un seguidor (d'alguna manera) del moviment naturalista d'Heinrik Ibsen. Personalment, jo m'apunto a la idea que és un dels grans del passat segle.

Panorama des del Pont, és una obra que ens parla de la família de l'Eddie Carbone, d'ascendència italiana, però ja nascuda als EEUU. Ell i la seva dona van acollir una neboda que va quedar òrfena; ara la nena s'ha fet gran i és una flor de disset anys, inconscient de la seva bellesa, atractiu i sex appeal. L'Eddie la sobreprotegeix excessivament, com si se la guardés per a ell i la seva dona intenta advertir la neboda: "has crescut i no t'hauries de passejar en calces davant del teu oncle" li diu preocupada. L'arribada de dos cosins sicilians il·legals, que s'instal·len a casa dels Carbone és el detonant que ho fa explotar tot. En el rerefons d'aquesta trama, l'obra també ens parla de la immigració il·legal en contraposició al somni americà, que Miller considerava un engany, un tapabruts: el somni americà ho era per alguns.

Només començar l'obra ja vaig quedar agradablement sorprès per una jugada mestra del director Georges Lavaudant. La conversió del personatge de l'advocat Alfieri —un magnífic Jordi Martínez— amb en un corifeu en el sentit més pur de la paraula; si un "cor" com els que posava Sòfocles en el teatre clàssic o el de Henry V de Shakespeare. L'efecte és sorprenent i funciona a la perfecció.

L'escenografia de Jean-Pierre Vergier i la il·luminació del mateix Lavaudant van des del "brut" de quan estem al carrer, sota el pont de Brooklyn, fins a l'ambient "net" de l'apartament dels Carbone, amb un enllumenat diàfan. L'obra canvia contínuament d'escenari, cosa que es fa amb molta agilitat Des del primer moment ens adonem que la relació entre l'Eddie i la seva neboda Catherine és "massa" intensa i poc innocent de la part del tiet. L'arribada de dos cosins des d'Itàlia, entre ells el jove Rodolfo, serà la metxa que encendrà la bomba que estava latent, i ben atapeïda de dinamita.

Malgrat un canvi al final, l'obra s'ha fet tal i com la va escriure escriure Miller i Lavaudant l'ha fet intensa en tots els sentits, de vegades potser una mica excessiva pel que fa a crits, però per molt que passi a Nova York, s'ha de tenir en compte que els personatges són meridionals. Penso que l'ha dirigit bé i els actors li han respost magníficament. La podeu veure al Teatre Romea fins al 10 d'abril.