"Hi ha vida més enllà del Teatre Nacional de Catalunya i el Lliure". És una afirmació que acostumo a repetir per fer palès que a més d'aquestes dues "catedrals", a Barcelona hi ha una pila de teatres comercials, experimentals i de performances, i a tots s'hi poden veure coses interessants. La Nau Ivanow (antiga fàbrica de pintures) és un d'ells, dins la categoria dels experimentals.

Doncs fa uns dies s'hi va veure una joia, una perla d'aquelles que de tant en tant apareixen a la cartellera fugaçment: Ragazzo, una peça de teatre de denúncia. ¿Recordeu que el 2001 es va reunir el G-8 a Gènova i l'inepte de Berlusconi va inundar la ciutat amb 30.000 policies i militars, i que un soldat va perdre els papers i va engegar dos trets al cap d'un noi? Doncs aquest era el ragazzo.

Lali Álvarez, una jove dramaturga, impactada pel fet, va estar treballant dos anys per bastir una peça teatral que ens fes anar més enllà de la crònica (que ja s'havia fet a la premsa). El resultat és un relat en primera persona fet per la mateixa víctima. Comença l'obra amb el ragazzo dormint en el que sembla un pis o magatzem okupat. Es desperta i ens explica que ha somiat en estàtues, estàtues de pedra; ell no vol ser una estàtua, ell vol ser una persona viva, metàfora que trobarem al final.

Al llarg de 90 minuts assistirem a una crònica representada del que va passant al llarg de tres dies fins que li disparen, li passa per damunt dues vegades una furgoneta policial i li acaben esclafant el cap amb una pedra. El ragazzo és mort però tot i així acaba retransmetent el que li fan els companys perquè no es dessagni... S'ha de ser de pedra com una estàtua per no emocionar-se i indignar-se a mida que avança la representació.