A La Colmena, la novel·la de Camilo José Cela, hi surt una prostituta anomenada La Uruguaya, i a la pregunta per què li diuen així la mestressa de la casa de barrets respon "porqué es de Buenos Aires".

Explico això perquè a la cartellera del TNC s'hi ha fet l'obra d'un uruguaià de nom Gabriel Calderón que m'ha portat a l'anècdota de La Colmena. "100% per cent teatre argentí", m'he dit per adonar-me de seguida que l'autor no ho era d'argentí, però el cervell m'ha portat al teatre que hem vist força a Barcelona de Javier Daulte, Daniel Veronese o Gabriel Chamé, aquests sí argentins.

Estem enfront d'una peça desbocada. L'obra és una barreja de sci-fi i peça testimonial on es parla dels temps foscos de la dictadura uruguaiana (1973-1985) i el títol en català indueix a error, ja que no es refereix als actors de l'obra els que han de rebentar, sinó als que van estar implicats en aquell període.

L'obra va d'una família en què la néta té massa preguntes que mai no han sigut contestades; ni avis ni pares han volgut dir mai res. A més la majoria no es parlen entre ells i la noia es pregunta quines coses estan amagant. Ara, amb l'ajut del seu promès ha organitzat un sopar de Nadal on es retrobaran tots sense ells saber-ho, amb la doble esperança d'una reconciliació i esclarir una pila de dubtes... Dir una paraula més és fer un spoiler dels grossos, o sigui que m'aturo pel que fa a l'argument.

L'obra comença amb un narrador que ens adverteix que els fets aniran una mica endavant i endarrere, i així és. Tot el que passa ho fa molt de pressa, a gran velocitat i també a crits; els personatges s'insulten i fins i tot es peguen. Perden el control contínuament i de vegades sembla que estiguin tots sonats, però no. A mesura que la peça avança vas veient la lògica i el perquè de tot el que està succeint, però "al tantu", com deia la meva tieta Pura, una lògica (com ja he avançat al principi) de ciència-ficció. L'autor ha fet una filigrana encaixant les anades i vingudes en el temps.

Bona direcció del mateix Calderón, que ha portat als set actors a un pam de la bogeria amb actuacions excel·lents. No diré que han estat continguts perquè l'obra demanava incontinència però (almenys a mi m'ho ha semblat), s'han desmarxat fins allà on el director els ha marcat la ratlla, o sigui que no s'han desmarxat. La Tallers del TNC plena d'un públic que ha gratificat als intèrprets amb forts aplaudiments. Ens ho hem passat rebé.