Com a aficionat al teatre, les meves preferències són pel de text i potser per això, quan un espectacle sense paraules em deixa fascinat, quedo fortament sorprès i sempre em pregunto "com es poden dir tantes coses sense obrir la boca?". Segurament que això ens ho haurien de contestar el Charlie Rivel o el Marcel Marceau, però queda clar que sí, que alguns ho poden i ho saben fer. És el cas de la Claire Ducreux, aquesta noia francesa, establerta a Barcelona, ballarina i clown que ja porta temps creant espectacles, tant de carrer com de sala. Ara vull parlar de Refugiada Poètica, la peça que del 22 al 24 d'aquest gener podrem veure al Teatre de la Aurora.

La funció comença amb l'entrada d'una noia que es protegeix de la neu amb un paraigua. Per la manera de vestir sembla una rodamón, una sense sostre, però el seu rostre mostra una pau envejable. Sí, viu al carrer i el seu entorn són unes tanques que es posen per protegir les obres, però se la veu feliç i dansa i interactua amb elles, encoixinada per una música suggerent. Sembla que només té un amic, un estàtua que presideix la plaça o el carrer.

A mig espectacle reclama la col·laboració del públic, començant per una noia a qui regala el seu abric ratat. Juguen una estona, s'agafen de les mans, es miren tendrament i s'abracen, i es tornen a abraçar... L'envia al seu seient amb l'abric regalat, però es posa a nevar altra vegada i la Claire té fred i busca a l'espectadora i amb ulls suplicants li demana l'abric. La noia torna a baixar... i així fa sortir fins a tres espectadors que actuen com a professionals al costat de la clown, que no força a ningú, amb un gran respecte, però amb una habilitat que fa que els escollits la segueixin embadalits i ho facin rebé.

Una banda sonora de David Moreno, Jorge Sarraute i Mayte Martín donen el contrapunt sonor a cada moment de l'obra. La il·luminació de Nani Valls i de l'igualadí Rafael Roca ha creat l'ambient adequat per a cada part de l'obra. La creació i direcció és de la mateixa Claire Ducreux, excel·lent.

A l'espectacle no li calen paraules per transmetre un munt de sensacions: tendresa, poesia, sensibilitat, generositat... totes expressades amb el cos, tot fet des d'una mena d'absència, com si no estigués connectada al món que nosaltres coneixem. Se'm fa difícil explicar amb paraules el que la Claire transmet sense fer-ne servir ni una. Pura màgia. Un espectacle que no s'hauria de perdre ningú.