Stabat mater dolorosa, iuxta crucem lacrimosa, diu el text medieval atribuït a Jacopone da Todi, referit a la mare de Déu al peu de la creu sota Jesús crucificat. De versions musicals n'hi ha un sac, una de les més famoses la de Pergolesi, però aquí no hem vingut a fer crítica musical, sinó per parlar de l'obra d'Antonio Tarantino que es representarà al Teatre de l'Aurora aquesta setmana.

Així i tot estem parlant d'una Maria, no la mare de Déu, sinó de la Maria Croce —tot una pirueta com a nom— una dona contemporània ancorada en un context social, polític i econòmic en crisi permanent, on els prejudicis i les idees més inhumanes ho dominen tot, segons diu el programa amb molta raó.

Antonio Tarantino, pintor italià reciclat a dramaturg quan tenia uns cinquanta anys, és l'autor d'aquest text que forma part de la tetralogia Quattro Atti Profani, de la que, si no vaig errat a casa nostra només s'havia vist les Vespres de la Beata Verge; a veure quan podrem gaudir de les dues que ens falten.

Si el teatre és enganyar al públic, com diuen alguns, Tarantino és un mestre perquè comença presentant el personatge (un de sol) parlant de manera atropellada, sovint inconnexa, de mil coses que semblen intranscendents. La tècnica de les Vespres i l'Stabat és la mateixa. En l'Stabat la maria Croce sembla que no hi sigui tota, està esperant al Giovanni (no sabem per què) i no es presenta. Deu ser un eixelebrat com ella, informal, impuntual. Ella es caga en la mare que el va parir, el compara amb els "moros de merda", així, sense ser políticament correcte (que cony li expliques), i arriba un moment en què s'atropella tant dient tantes animalades juntes, que ni se l'entén de què parla.

I quan ja estem ben estovats, i ens comencem a creure que estem davant d'una dona que no val un patacó, inculta mal parlada, basta i fins i tot obscena, surt el perquè d'aquesta excitació, d'aquest malestar. Per què està tan cabrejada, tan feble, tan vulnerable...? Tarantino ens ha fotut el cop de maça al mig del cap i a partir d'aquí comencem a veure-hi clar.

Una Montse Esteve en estat de gràcia —quan diem aquesta frase entre altres coses volem dir que ha pencat molt— ens embolica en la seva inestabilitat, la seva incultura, el seu vocabulari incert, incorrecte, i ens transporta a aquest món que per a molts és un món de merda.

La direcció de Magda Puyo és mil·limetrada, i em trec el barret davant la humilitat de contractar una directora de moviment, en aquest cas l'Encarni Sànchez. Es nota molt quan hi ha un bon tècnic d'aquesta, de vegades oblidada, disciplina.

Menció a part mereix la traducció d'Albert Arribas. Encertadíssima la decisió de prescindir del català normatiu. L'original està escrit en una barreja d'italià i dialecte, i aquí això ho coneixem molt bé amb un català de barri farcit a base de barbarismes de tota mena, normalment castellanismes. Una llengua que no es contamina és que no existeix.

Acabo. Estem de sort, de poder-ne gaudir; és una obra molt bona de teatre no convencional, d'aquell que no deixa indiferent i que en sortir de la sala et vas repetint que bèstia el Tarantino, que bèstia...