A Madrid (alguns en diuen Madriz) fa molts anys que no hi anava. Quan tenia negoci ho havia de fer sovint, però sempre a contracor perquè no m'agradava. Fa set o vuit anys hi vaig tornar per veure una obra de teatre que a Barcelona no s'hi faria, i em vaig quedar amb el mateix desencant. El culpable d'aquest rebuig va ser una persona que ja deu estar morta i enterrada —com deia La Trinca a la cançó del pagès "si no l'enterrem, demà farà pudor"—, un representant de comerç que, tot i ser bon venedor era un autèntic gilipolles al més pur estil "mesetario". Aquestes primeres impressions quan tens escassament divuit anys et marquen molt.

Però ahir hi vaig tornar, i altra vegada per culpa o gràcies al teatre, per acudir a una obra molt anunciada que tampoc es representarà a Barcelona i es feia al Tribunal Supremo. Una d'aquestes obres d'argument de terror amb implicacions judicials, amb un guió pràcticament escrit de fa temps, però no tancat, allò que els de la faràndula en diuen un work and progress, que a mesura que es fa s'hi van afegint "coses". El problema va ser que a la representació s'hi accedia per invitació i una gran part del públic català que ens hi vam acostar per aclamar al protagonista ens vam quedar al carrer. Realment un èxit, igual al de l'any 34 quan Margarida Xirgu va estrenar Yerma de Federico García Lorca, també a Madrid.

La representació va anar molt bé i el protagonista, Francesc Homs, va ser molt aclamat. Segurament se li va notar aquell deix dels nascuts a Vic tan peculiar d'ell, però això a la capital del regne d'Espanya no els molesta; ens estimen, jo diria que molt, i fins i tot aquest fet diferencial l'aprecien. L'obra és tan llarga que durarà tres dies, una trilogia, però ahir, en la primera sessió, ja va quedar palès que Homs els va robar la funció a la resta del repartiment, especialment al seu opositor, el que feia de fiscal que no va donar la talla. En canvi el que representava el president del tribunal va estar força encertat, i tot i no assolir l'altura del protagonista, va demostrar la seva vàlua. Possiblement en sentirem a parlar en un futur no massa llunyà d'aquest xicot.

També diré que va ser un encert no representar la funció en un teatre convencional. Habilitar una sala del Tribunal Supremo li va donar versemblança, una força i una potència que possiblement la peça no hauria aconseguit en un teatre tradicional. Sóc dels que creu que el teatre s'ha de fer als teatres, però de vegades val la pena arriscar, i en aquest cas aplaudeixo la decisió presa, malgrat que per culpa d'aquest fet gran part del públic es va quedar al carrer. També va quedar molt reeixit el fet de situar quatre actors, només quatre, però excel·lents, al carrer representant el paper d'uns ultres cridaners i insultadors, a l'estil de la dreta més recalcitrant, amb un atrezzo senzill, però perfecte: banderes pre-constitucionals amb el pollastre i actituds agressives que van quedar molt aconseguides, a l'igual que els actors que feien de policies. Felicitats a l'escenògraf (no citat als crèdits), que ho va clavar.

El públic concentrat al carrer va aplaudir a cor que vols, fins i tot cridant bravos i cantant consignes en favor del protagonista i la seva companyia. Com he dit al començament de la ressenya, no m'agrada anar a Madrid, però aquesta vegada estic satisfet d'haver-ho fet. Penso que ha valgut la pena, especialment perquè aquest thriller judicial no es representarà a la ciutat comtal. Problemes de no ser capital. Francament, això ho hauríem de solucionar...