Habitualment en aquest diari faig la ressenya d'una obra que he vist recentment, però avui no. Avui en comptes de fer la crítica d'una obra de teatre la faré "d'un teatre", el Teatre Nacional de Catalunya, conegut com a TNC.

Fent una mica d'història, aquesta sala es va inaugurar el 12 de novembre del 1996, provisionalment en el que havien de ser els tallers —avui Sala Tallers— amb la peça de Tony Kushner, Àngels a Amèrica, només la primera part subtitulada El Mil·leni s'Acosta. Tot i ser una peça magnífica, va ser força criticada per ser d'un autor estranger. Hauria semblat raonable que la sala s'hagués obert amb un autor català.

Des del seu naixement la sala ha estat envoltada de polèmica; per començar la seva ubicació i l'edifici. Està en una zona desolada que alguns en diem el "més enllà", per estar a la quinta punyeta —al costat només l'Auditori— i a tocar del tanatori de Sancho d'Àvila. L'edifici de Ricard Bofill, alguns el considerem un nyap, una mena de Partenó neoclàssic, mal dissenyat, impensable en una ciutat moderna com Barcelona. Busqueu per internet el National Theatre de Londres; és vint anys més vell i dona la talla d'una ciutat capdavantera i dinàmica.

A més el nostre edifici és d'una incomoditat medieval. Des del pàrquing, per accedir a la Sala Gran, una persona amb dificultats de mobilitat ha d'agafar... un ascensor?... dos?... No, quatre! Si algú no ve "pipinat" de casa, per anar als serveis, sempre ha de canviar de planta. Més coses? L'acústica de la Sala Gran, la joia de la corona és tan detestable —coses d'encarregar el disseny a una "pijo" de l'arquitectura en comptes d'un professional reputat— que l'opinió de més d'un expert és que l'única solució és l'enderrocament.

Però no tot són desgràcies. La sala té un equipament tècnic de luxe. La profunditat de l'escenari, la boca... pocs teatres europeus tenen aquestes condicions. Els afortunats que van veure Agost l'any 2010 van constatar com apareixia una casa de tres pisos al mig de l'escenari, el que vol dir que els laterals que no es veuen són tan espaiosos com la boca, i els mecanismes per fer-la aparèixer no són freqüents.

Però el més important és el concepte, la idea. El TNC, com el seu nom indica "és" de Catalunya, no només de Barcelona. Molts pensem que hauria estat més adequat fer-ne un per demarcació —Girona, Lleida, Tarragona— per així cobrir millor el país en aquesta faceta de la cultura, però al Sr. Flotats —primer director— i a la Mare Superiora —la que manava en aquell moment— els va semblar genial seguir el model centralista del qual tant ens queixem els catalans i Flotats es va emmirallar en el model francès, doncs ell provenia de La Comédie, o sigui que tenim un únic teatre Nacional.

Doncs bé, sembla que hauria de ser el moll de l'os, el lloc on fer uns muntatges que una vegada aixecats, assajats, i estrenats sortissin de gira per fer país i portar aquesta faceta de la cultura arreu de la geografia catalana, des de la Sènia a la Vall d'Aran. Sí, seria fantàstic, com en la cançó del Serrat, però no es pot per una senzilla raó: el que es fa al TNC no es pot enquibir en cap altra escenari de Catalunya, com a molt potser a La Llotja de Lleida. Altres sales emblemàtiques com el Fortuny de Reus o el municipal de Girona, autèntiques joies, no poden contenir l'escenografia de Ricard III que s'està fent aquests dies. No parlem de l'Ateneu d'Igualada, típic teatre de ciutat mitjana de principis del XX.

I jo em pregunto —i paro de queixar-me— aquesta és la idea d'un Teatre Nacional?