En les arts escèniques —parlo de l'anomenat món occidental i generalitzant una miqueta— fins no fa massa, se seguien unes pautes, normes generalment acceptades, que marcaven l'estructura de les obres teatrals; un argument amb inici, desenvolupament i desenllaç —el famós "planteamiento, nudo y desenlace"—, la unitat de temps, el mur físicament inexistent entre espectadors i actors anomenat "la quarta paret"... De mica en mica, aquests cànons han anat caient fins a arribar al teatre contemporani en què "s'hi val a tot", com deia una tieta meva conca, vella i conservadora (un bon cel).

Dic això perquè aquests dies la Sala Atrium de Barcelona ens ofereix una trilogia —que han anomenat De La Imperfecció— protagonitzada per tres dones essencials en la història del teatre. Nora, inspirada en la Casa De Nines d'Ibsen, Júlia a partir de La Senyoreta Julie d'Strindberg i Nina, sobre La Gavina de Txékhov. Tres dones extretes de tres peces clàssiques escrites per tres autors nascuts al segle XIX en països freds, Noruega, Suècia i Rússia.

De moment hem vist les dues primeres i el tractament és absolutament contemporani. Raimon Molins, el director de la sala i responsable de les adaptacions i també la direcció, s'ha centrat en els personatges femenins, i sense capgirar l'esperit de l'obra hi ha introduït interpretacions personals. Exemple: la Nora, dona submisa arriba a casa vestida molt elegant, i el primer que fa és posar música heavy, desprendre's de la roba i posar-se a ballar frenètica en calces i sostenidors. Sent arribar al seu home i ràpidament apaga la música i es vesteix; retorn a la normalitat i la moral.

És també molt interessant el tractament de gravacions de vídeo en directe. La Sala Atrium és petita, molt petita i mitjançant aquesta tècnica han "engrandit" la casa benestant dels protagonistes. És de les vegades que he vist l'aplicació de gravacions amb més intel·ligència. Com ja he dit les obres estan centrades en les dones protagonistes i per tant estan "retallades", el que vol dir que són muntatges per coneixedors; per gaudir-ne al màxim és molt millor haver-les vist en les versions clàssiques.

De les dues que s'han vist fins ara, puc dir que les valoro amb la màxima puntuació; bona adaptació i posada en escena, bona direcció i excel·lents actuacions. Cal felicitar als gestors de l'Atrium per la seva valentia proposant muntatges innovadors, atrevits i arriscats. Gent que no es conformen a quedar-se en una àrea de confort on s'està calentet mentre es fa bullir l'olla. Felicitats!