Aquest cap de setmana a l'Aurora, de divendres a diumenge, es podrà veure aquesta obra que ha triomfat en diversos teatres de Catalunya. Començo amb un breu apunt històric.

Mark Sandrich era un director que va triomfar dirigint pelis de Fred Astair i Ginger Rogers, la famosa parella de ball nord-americana. Shall We Dance, 1937, aquí traduïda per Ritmo Loco —déu meu quins traductors— va ser un èxit en part per la música de George Gershwin, i entre els temes hi havia Let's Call The Whole thing off! amb el refrany:

        Tú dius poteito, jo dic potato
        tú dius tomeito, jo dic tomato
        val més que ho deixem estar

on la parella utilitzava la manera diferent de dir les coses com a justificació per deixar estar la seva relació. Joan Yago, que és un autor murri ha utilitzat aquesta "tonteria" per bastir una comèdia molt divertida, amb un ritme que mai afluixa i situada en una cosa tan nostra com la festa major d'un poble.

En un escenari desendreçat, força brut, ple d'andròmines com forques —deu ser un local de poble on es fan Els Pastorets— sona insistentment de fons música de gralles d'aquells que et ratllen el timpà ajudades per timbals desafinats tocats maldestrament. Deu ser la Festa Major d'un poble i el Santi i la Rosó es preparen per a la seva actuació en aquest teatre de mer..., perdó, de poble. Són una parella que, mitjançant música gravada, canten i ballen temes romàntics fent un repàs des dels anys trenta fins ara. Ja fa 10 anys que estan casats i les coses no els van massa bé.

Quan es van conèixer ell tocava la guitarra i cantava en festes i ella estudiava empresarials, cant, dansa, idiomes... Es van enamorar i van emprendre una vida de músics junts. Ella volia ser una Joan Baez, ell... Deu anys poden erosionar moltes il·lusions. Avui el Santi està especialment bord i la Rosó intenta redreçar la situació, però al cap d'una estona no pot més, treu el seu autèntic caràcter i comença a parlar clar... Tota aquesta seqüència mentre assagen una miqueta, es maquillen, es vesteixen i aguanten les males condicions del teatret, sense camerinos, sense lavabos perquè en van inundar, sense... esperança?

Yago ha escrit un text impecable, intel·ligent, gens previsible, una comèdia amb tocs molt amargants i un desenllaç que penso que és un retrat de la vida d'una gran majoria de parelles. Anna Moliner (Rosó) i Joan Negrié (Santi) estan fantàstics, creïbles; es mouen i canten bé. Felicitacions a Joan Maria Segura que els ha dirigit. Menció especial pel vestuari d'Albert Pascual. Han començat amb roba de carrer, s'han començat a vestir posant-se capes de diferents èpoques cronològicament inverses a l'època del show per acabar ella amb un vestit elegantíssim de setí blanc i ell de frac, allò que els caps de protocol de les recepcions pijes en diuen "corbata blanca".

Obra molt recomanable, refrescant i que passa amb lleugeresa, d'aquelles que quan s'apaguen els llums dius: ja està? Tan Negrié com la Moliner estan excel·lents, destacant a l'hora de cantar l'actriu que, possiblement, avui sigui la millor veu del teatre musical català.