Els quatre membres de la família Clutter viuen de l’agricultura, són treballadors i no tenen enemics coneguts. Viuen la seva rutina amb normalitat fins que, un dia, en Richard Eugene Hickock i en Perry Edward Smith assalten el seu ranxo, situat en un poble de Kansas, amb un ganivet i una escopeta a les mans. Els han explicat que, en aquella casa, hi trobarien una caixa forta amb deu mil dòlars o més. Després de regirar a fons tot el ranxo, no troben els diners. Els és igual. Monstruosament decideixen assassinar el pare, la mare i els dos fills de la família Clutter.

El 1959, tot fullejant un diari, Truman Capote va descobrir aquesta notícia. La violència amb què van ser assassinats els membres de la família va posar de manifest com de fràgil era el somni americà i va fer créixer el temor que qualsevol persona podia ser assassinada en qualsevol moment. El misteri d’aquest crim, l’aparent mancança de motius i la brutalitat van fer que Capote veiés una oportunitat perfecta per dur a terme allò que feia temps que perseguia i que, posteriorment, va batejar com a non-fiction novel (novel·la de no-ficció). Es tractava d’un gènere nou de l’època i que consistia a relatar una història real, fruit d’una recollida de dades meticulosa –va arribar a entrevistar-se amb els assassins-, per després manipular tot el material com si fos ficció.

Al cap de cinc anys de treball exhaustiu, Capote va publicar el resultat de la seva recerca amb la novel·la A sang freda (1966). L’obra va ser molt ben rebuda i va consolidar l’exitosa trajectòria literària de l’autor.

Tot i això, Truman Capote va ser més que un simple escriptor. La seva figura va traspassar els límits de les pàgines dels llibres i va esdevenir una personalitat popular, excèntrica, a qui van convertir en una estrella mediàtica. I és que ho tenia tot per ser-ho. Era baixet, amb la cara quadrada. El seu caràcter era extravertit. Tenia la veu aguda i era molt amanerat. I tenia una fixació valuosíssima, una voluntat obsessiva: la d’interessar-se per les coses. Complia la dita de David Ogilvy de «If you want to be interesting, be interested». És a dir, «Si vols ser interessant, interessa’t».

En el llibre de How to Talk With Practically Anybody About Practically Anything (1970) de Barbara Walters, fa referència a aquesta fixació a mantenir l’interès i he volgut traduir-ne un fragment:

Truman Capote té un do natural que el fa ser un gran convidat en un sopar: ell sempre està interessat en la persona amb qui parla. Per una banda, ell realment es fixa en la persona amb qui parla. La majoria de nosaltres només veu els contorns. Però Truman capta la textura de la pell, el to de veu, els detalls de la roba. [...] Una de les raons per les quals Truman sempre està interessat en la gent és perquè no es permet avorrir-se. Em va explicar que quan es troba amb algú que el fa avorrir, es pregunta: «Per què estic tan avorrit? Què passa amb aquesta persona que m'està fent badallar? Què hauria de fer aquesta persona que no ha fet? Què li falta perquè m’intrigui?». [...] En resum, Truman es capfica tant en esbrinar per què està avorrit que, al cap i a la fi, ja no està avorrit.

Si Capote no s’hagués interessat per aquell assassinat que va descobrir en les pàgines d’un diari, el llibre A sang freda no s’hauria escrit mai. Hauria estat una autèntica llàstima. I suposo que això ens ensenya, en certa manera, que el petit i primer pas per assolir fites majors és l’interès. Obrir els ulls. Reconèixer l’entorn. Observar el detall. Interessar-se.