Al final d’Another Woman (1988), de Woody Allen, hi ha una escena en què Marion, la protagonista de la pel·lícula, es pregunta si «un record és una cosa que es té o una cosa que s’ha perdut». És un dilema de difícil resposta i penso que allò més just és dir que un record és una barreja de totes dues coses. És a dir: quelcom que tens perdut, incrustat en el cervell.

La veritat és que sempre m’ha fascinat el funcionament de la memòria. Els records solen crear-se de manera involuntària i, estranyament i al cap del temps, ens poden assaltar a la memòria escenes passades amb una perfecció de detalls impressionants. A Tòquio Blues (1987), de Murakami i traduïda per Albert Nolla, hi ha un fragment que parla de la memòria i de la creació involuntària dels records que va en aquesta línia:

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en la noia tan bonica que caminava al meu costat […]. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.

No podia permetre’s fixar-se en el paisatge i, malgrat tot, el protagonista ens diu que el recorda amb tot detall. Aquesta contradicció, altament real, m’atrau. Però, d’altra banda i com descobrim alguns paràgrafs més endavant, li costa retenir el record de la cara de la Naoko, la noia que camina just al seu costat. ¿No és estrany que sigui el paisatge allò que li és clar i no pas el rostre que captava tota la seva atenció? Com és lògic, però al cap d’una bona estona, el protagonista ens acaba fent saber que recorda la cara d’ella:

Fins que no se m’apareix la seva cara passa una bona estona. I com més anys passen, més llarga es fa l’estona. És trist, però és així. Al principi en tenia prou amb cinc segons, però aquests cinc segons es van convertir en deu, després en trenta i finalment en un minut. El temps que tardo a recordar-la s’ha anat allargant com s’allarguen les ombres al capvespre. Potser algun dia tot plegat ho engolirà la foscor.

Aquesta darrera línia, on es mostra una possibilitat que un dia un record quedi oblidat per sempre, és demolidora. I és demolidora perquè obre una tercera opció a la frase del film de Woody Allen que he mencionat al principi, on hi ha el dubte de si un record és una cosa que es «té» o una cosa que s’ha «perdut». Fa molt mal saber que un record, com qualsevol humà, també pot morir d’un dia a l’altre.