La Generació Beat va emergir als Estats Units com un moviment literari, social i cultural vora els anys cinquanta. Malgrat que el grup sempre va refusar el fet de ser etiquetat, l’origen del nom d’aquest moviment prové del mot «beat», que significa «colpejat» en anglès, i fa referència a la generació que va viure just després de la Segona Guerra Mundial i en ple auge de la Guerra Freda. Es tracta, per tant, d’un conjunt de joves que van créixer en un entorn de depressió econòmica i de valors, a causa d’una societat americana estancada en el conformisme i en el sempre present temor d’una guerra imminent.

Probablement, la revolta contra el conformisme és el que va precipitar l’aparició de la Generació Beat. El moviment va lluitar, justament, per esmicolar aquest estancament i es van lliurar a viure sense complexos i a experimentar en totes les facetes de la vida (passant per droga, sexe, música i religió). Es posava èmfasi a rebutjar els conformismes socials i, sobretot, a obrir la ment a noves maneres d’entendre la vida i de percebre la realitat. Importava viure i, encara més, sentir-se viu. Aquest enfocament es pot apreciar en la novel·la de Jack Kerouac titulada A la carretera (1957), la qual potser és el referent més imprescindible per a entendre el discurs de la Generació Beat. He traduït un dels fragments que, pel meu gust, ho il·lustren millor:

«L’única gent que m’interessa són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos per ser salvats, desitjosos de tot al mateix temps, els que mai no badallen ni parlen de llocs comuns, sinó que es cremen, cremen, cremen com magnífiques bengales que esclaten en el firmament com aranyes viatjant entre les estrelles.»

Podem veure, tal com va indicar John Clellon Holmes en un article publicat a The New York Times Magazine, que per la Generació Beat, el «com» es viu és molt més important que el «perquè» es viu. Penso que és en aquest precís punt on rau tot el sentit del moviment i penso, a més a més, que aquesta premissa hauria de seguir sent el motor de la nostra societat actual. De fet, els paral·lelismes són, més o menys, evidents. La present crisi econòmica i de valors, devorada per una societat consumista i estancada que pot fomentar el conformisme, i un horitzó incert es veuen, en certa mesura, reflectides en aquella societat americana dels anys cinquanta. Les notícies del dia a dia, repletes de temes que ens indignen tant com ens deprimeixen, ajuden a alimentar aquesta sensació d'estar «colpejats».

«Tot em pertany perquè sóc pobre», deia Kerouac en el mateix llibre de A la carretera. No tenir res era sinònim de tenir-ho tot i, encara més, era sinònim de no tenir res a perdre. Potser ens caldria adoptar, per sobreviure, aquesta idea de viure sense complexos, a tota velocitat, i amb la voluntat rabiosa de créixer i conèixer. Igual que l’escriptura espontània de Kerouac -una prosa molt fluïda i àgil, fruit de deixar via lliure als pensament i a la improvisació- potser ens caldria donar menys voltes a les coses, creure més en nosaltres mateixos i llançar-nos a la vida com si fos una infinita carretera a l’Oest mentre els colors del migdia esclaten tots junts i alhora sobre una vida en la qual només importa el «com» viure i no el «perquè».