El temps en el qual ens trobem mostra una paradoxa interessant, feta visible molt sovint, sobre el fet de connectar-nos a un món virtual i la solitud existent darrere les pantalles. Sembla que, avui dia, la possibilitat d’establir comunicacions en línia -a través d’aplicacions com el Whatsapp- serveixi per allunyar el maleït sentiment de solitud al qual tots temem tant. D’aquesta manera, i cada cop més, anem oblidant què significa realment estar sols i com el fet d’estar sols -amb nosaltres mateixos- és, en el fons, una de les experiències més constructives.

El valor de la solitud és un concepte que ha estat observat per diferents autors i, molts d’ells, s’hi apropen sense el temor que tenim avui dia. Robert Paul Smith, un escriptor nord-americà del qual he pogut llegir ben poques coses -no per això, menys interessant- va escriure un paràgraf, en un llibre que porta per títol How to do nothing with nobody all alone by yourself (1958), que és interessant. L’he volgut traduir:

«Entenc que algunes persones es preocupin si els seus fills passen molta estona sols. A mi això em preocupa poc... Hi ha una altra cosa que em preocupa encara més: em preocupa que els nens no sàpiguen passar cap estona tots sols, amb ells mateixos. [...] Penso que és una cosa bona de fer: acostumar-se a conèixer-se a un mateix, i penso que això és el més important que hi ha en tot el món.»

No hi ha dubte que no es pot –ni és bo- generalitzar. Però, sovint em pregunto... ¿on hem deixat, si és que l’hem tingut mai, la fascinació pel silenci? ¿On hem amagat el desig de perdre’ns en nosaltres mateixos i en els nostres pensaments? Possiblement, el més sorprenent de tot és que el fet de saber estar en solitud no ens fa, en cap cas, menys sociables. És més, saber estar sols ens pot ajudar a interactuar millor amb el món i amb els altres arran de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i a les nostres pors. Per tot això, penso que és important recuperar el concepte de solitud com un mecanisme essencial per incrementar la sensació de llibertat; com un mitjà per conèixer-se millor a un mateix i a la natura i, sobretot; com una font essencial de creació i creativitat.

Hi ha molts exemples d’autors abraçant-se al fet d’estar sols per tal de crear i escriure. De fet, la solitud és una rutina central del dia a dia de molts dels grans escriptors que hem conegut. Susan Sontag deia que «ningú no pot estar suficientment sol per escriure». Hemingway, per altra banda, va afirmar en rebre el premi Nobel el 1954 que «escriure és, en el millor dels casos, una vida solitària»; Joseph Conrad escrivia que «vivim com dormim; sols», i J. D. Salinger va dur aquest estil de vida fins a l’extrem.

No val la pena reivindicar aquests casos tan exagerats, així com tampoc mitificar la solitud. N’hi hauria prou a perdre-li la por i a aprendre d’ella. Bé, això i deixar més sovint que les hores morin de qualsevol manera, mentre escoltem el vent –ara que ja acaba la tardor- removent les fulles enterques o mentre seiem sobre l’herba freda, tots sols.