És ben sabut que les noves tecnologies han tingut un impacte en el nostre dia a dia i que, d’aquesta afirmació, en podríem fer una llarga llista –que de ben segur tots coneixem- sobre els avantatges i inconvenients que han tingut en les nostres vides. És el discurs de sempre i que acaba per concloure, com sempre, que estem més connectats al món i, al mateix temps, que estem massa connectats al món. 

Ara bé, en aquest nou paradigma social en què vivim, ¿s’hi ha sabut adaptar bé, la literatura? I, per literatura, no em refereixo als llibres digitals o a la creixent existència de blocs d’internet on escriure. Parlo del producte escrit -del text en si- d’allò que llegim com a lectors. És una pregunta que m’he anat fent i que no té resposta fàcil.

Per una banda, penso que no. Una part dels llibres amb què em topo –i malgrat que són llibres actuals- tendeixen a ometre les noves tecnologies en el text. No es parla ni de Facebook, ni de Twitter, ni Selfies, ni de Whatsapp, ni de Tinder, ni de Waze, ni d’Instagram i, així, fins a un llarg etcètera. Si són elements ja quotidians en les vides de moltes persones, ¿per què encara ara hi ha força novel·les ambientades en un context contemporani que s’obstinen a fer veure que no existeixen o s’evita fer-ne un ús excessiu? Suposo que el motiu és simple: destrossen la màgia del relat i en dificulten la seva redacció. Si no, ¿com es pot escriure sobre un grup de joves, per exemple, que es perden si tenen mòbils amb GPS? ¿Com pots perdre la pista d’algú si existeix Facebook? ¿Com pots no conèixer una notícia d’última hora si disposem de Twitter?

La no-inclusió de les noves tecnologies en la literatura fa, en primer lloc, que el lector pugui dubtar més del relat. Tenir un accés constant a internet és una font d’informació que l’escriptor no pot oblidar. Això redueix, en molts casos, el marge per a la sorpresa. A més, sempre he pensat que les noves tecnologies van en contra del romanticisme i fan que els sentiments quedin més apartats. ¿No és més colpidor saber que si una parella es distancia no tindran mecanismes fàcils per retrobar-se que, per altra banda, saber que si una parella se separa podran contactar el dia següent amb un missatge de Whatsapp? És per això que (deixant de banda la força del llenguatge i l’escriptura) les novel·les que han fet aquest pas endavant i han sabut incloure les noves tecnologies en els textos encara em creen una certa animadversió.

Suposo que aquest afirmació –la creença que la inclusió de les noves tecnologies rebaixen el romanticisme i els sentiments en la prosa- és en el fons un retrat de la nostra societat contemporània. Al cap i a la fi, la literatura sempre ha servit de un mirall social. I, avui en dia, la realitat sembla ser que correm el risc que les relacions se simplifiquin, que esdevinguin més líquides que mai i que tot passi pel teclat d’un petit ordinador de butxaca. I, tot això, potser només és el principi.

Potser la solució de les novel·les passarà per intentar treure el màxim suc del passat recent (aquest passat sense smartphones) fins que el mateix pas del temps ho faci insostenible. Aleshores, i com tot, serà una qüestió d’habituar-s’hi. I necessàriament ho haurem de fer, ja que ometre les noves tecnologies en la prosa només pot causar un desajust irreal entre societat i literatura. Però, malgrat tot i personalment, no serà cosa fàcil.