Em va fer molta gràcia, l’altre dia, el comentari que el flamant president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va deixar anar en el seu discurs d’investidura: “aixequeu la mirada de Twitter!”, a dos diputats de l’oposició. Vaig trobar molt encertat el to irònic, però sobretot el rerefons de tal ocurrència. Llegint la frase podríem pensar que el nou president no combrega massa amb les noves tecnologies, però res més lluny de la realitat. Precisament venint d’ell, la càrrega del missatge és molt més contundent. I és que se’l considera un pioner en l’ús de les xarxes socials i d’internet, com ja s’ha destacat en alguns mitjans de comunicació, a banda de disposar d’una gran habilitat comunicativa.

La frase en qüestió ens ha de fer pensar una mica en com estem usant les tecnologies ja que, al meu parer, moltes vegades més que usar el que fem és abusar. No cal recórrer a la imatge ja massa explotada d’una família abduïda per la pantalla d’un mòbil per fer-nos adonar de com està canviant la nostra forma de relacionar-nos i d’entendre l’entorn i la societat que ens envolta. Comprem per Internet, usem enciclopèdies virtuals quan no sabem alguna cosa, ens auto-diagnostiquem malalties a cop de blogs de medicina de dubtosa qualitat, mirem la predicció del temps en lloc de mirar el cel i li preguntem a la Siri o a Cortana quines tasques tenim a l’agenda de demà, sense oblidar que també usem el mòbil per saber quina cançó està sonant per comprar-la. Això últim em fa somriure, ja que recordo que quan era petit anava a la botiga de discos de la rambla d’Igualada i “tatarejava” una cançó al pobre propietari per veure si entenia quin disc era el que m’interessava.

No penseu que m’estic fent gran (que també) i enyoro altres temps. Sempre he estat un apassionat d’aquestes coses, però m’encanta veure persones que són indiscutiblement intel·ligents i disposen de la capacitat suficient per poder tenir criteri i pensament propi i et mostren clarament on es troba el punt d’equilibri entre que la tecnologia t’ajudi o t’anul·li. Crec que, si parlem de polítics, podem endevinar molt ràpidament si l’usuari va esdevenir polític o el polític ha hagut de convertir-se en usuari mirant, simplement, els seus comptes a les xarxes socials.

Ell i en Benach i, si mirem més a prop, en Marc Castells a la nostra ciutat, són polítics 2.0 sense cap mena de dubte. Pertanyen a la veritable generació de polítics digitals que han entès l’ús de les eines actuals per acostar-se més al ciutadà. Dubto que disposin de “community managers” i que hagin de tibar massa dels continguts de la xarxa per ser capaços d’expressar la seva pròpia opinió, sense intoxicacions alienes.

He dit en infinitat d’ocasions que la tecnologia ha d’estar al nostre servei, i que no hem de ser els seus servidors i, això que sembla tan fàcil d’aconseguir, creieu-me que cada cop ho és menys. Tenim massa la sensació que controlem el nostre entorn i la nostra comunitat en el món virtual... però no ens enganyem, el nostre món virtual ens el creem nosaltres, afegint o traient amics, dient excel·lències de nosaltres mateixos i penjant les millors fotos que tenim. El món real és això: realitat. Realitat fora d’un control tan simple com el que ens proporcionen les noves tecnologies. Per això crec que haurem de seguir el consell més sovint del que voldríem: aixecar els ulls de la pantalla per veure i entendre allò que és al món real.

No vull acabar sense abans fer referència a una altra cosa que m’ha fet gràcia també, però en el sentit contrari. A Igualada es torna a implementar el disc horari en zones de càrrega i descàrrega. Sí, sí, aquell disc de cartró que recordo haver vist darrera el vidre del “Dyane 6” que tenia el meu pare, i que tant misteriós era per a mi en aquell moment. Mentre altres ajuntaments (com el de Barcelona), obliguen a l’ús d’aplicacions com ÀreaDUM o missatges SMS, a la nostra ciutat repartim rellotges de cartró. A veure, no vull que això s’entengui com una crítica cap al govern municipal, les seves raons tindran, però si que he de reconèixer que he hagut de llegir dues vegades la nota de premsa per veure que anava de debò. No som l’única ciutat que ha tornat al disc horari, i crec que tampoc serem la última, però a l’era de la tecnologia digital i de les Smart Cities, no deixo de preguntar-me el  “perquè?” d’aquesta decisió.