De ben segur que tots hem sentit per una banda o altra, arran del que ha passat aquestes últimes setmanes, que la fi del món és més a prop del que tots plegats desitgem. Si ens creiem les prediccions de la bíblia, les de Nostradamus, les dels Maies, i unes quantes més que ara mateix ni recordo, tot indica que alguna cosa hi ha i que val més que comencem a posar-nos a punt.

Internet, lluny de ser un mitjà fiable, no ajuda gens a aclarir quin serà el destí del nostre planeta. Podem trobar des de les explicacions més creïbles a les més estrambòtiques, que a més d'un l'hi hauran tret el son. Si per postres hi afegim el fet que la lluna es trobés en el "perigeo" -punt més proper al nostre planeta-, ja tenim la superstició servida.

Què hi ha o no de veritat en tot això queda per veure... a finals del proper any. El que sí que és cert és que hi ha un element imprevisible, per molt que ens esforcem a negar-ho, que en un moment donat pot fer que el món que coneixem desaparegui i haguem de replantejar-nos moltes coses: la natura. Desastres com el de Japó, per mencionar el més proper, han de fer-nos veure que per molt tecnificada que estigui una societat, el caos pot aparèixer en qualsevol moment. És llavors quan ens adonem que, realment, la tecnologia, l'enginyeria i la predicció que ens proporcionen la falsa sensació de seguretat no són infalibles.

Quan un meteoròleg falla, riem. Però, i si aquest error el fa algú que manipula elements d'alt risc? Existiria la possibilitat de tornar a començar? No cal discutir si són o no viables energies com la nuclear, de la que depenem en bona part. El que potser cal que ens plantegem és el què passaria si...? O el què passarà quan...?

Llegia fa poc sobre la construcció, a Finlàndia, d'un cementiri nuclear ‘definitiu’: Onkalo . L'objectiu d'aquest és aconseguir un abocador de residus radioactius, que sigui segur, i que protegeixi la població actual i futura, durant 100.000 anys!. Si tenim en compte el temps que fa que existeix l'home tal i com el coneixem, fem comptes... A més, algú sap dir d'algun monument que faci tant de temps que duri? I, de ser així, de ben segur que no en sabríem res del seu origen i de la seva potencial perillositat. Això si, el govern Finlandès s'ha afanyat a crear lleis que obliguin a oblidar aquest lloc, un cop es tanqui i se'n tirin les claus, al 2100.

Hi ha altres perills més a curt termini, sense entrar en les prediccions Maies o en pel·lícules com 2012, que ens han de fer pensar una mica més, ja que la fi del món no té perquè venir d'una hecatombe nuclear o de la col·lisió amb planetes inexistents com Nibiru, el planeta X.

Un element del que molts estan pendents és el sol. El sol, innocent astre que ens escalfa i, de fet, ens dóna la vida, també pot ser destructiu a un nivell difícilment imaginable. Els cicles solars, que passen cada onze anys i mig aproximadament, marquen els punts de més potència de l'astre i augmenten el que sí que significa un perill pel nostre estil de vida actual. En el dia a dia del sol, es produeixen explosions de massa coronària que s'envia a l'espai en forma de plasma i que, en cas de xocar amb la terra, provoca greus distorsions a la nostra magnetosfera, cosa que afecta directa i rotundament a la nostra tecnologia. I estem apropant-nos molt al punt màxim d'aquest cicle.

De fet, al Quebec, fa 22 anys (1989) i arran d'una tormenta solar, milions de persones a Canadà i estats units es van quedar sense subministrament elèctric. Imaginem-nos, amb l'evolució de la tecnologia des de llavors, i sobretot amb la dependència que tenim d'aquesta, el caos que pot significar això en una societat regida pel flux d'informació entre països i el funcionament dels mercats globals. Tota empresa que depengui de la tecnologia, i més quan més en tingui, es veuria greument afectada per una situació on difícilment existeixen plans de contingència reals.

I és que el xoc de les explosions solars contra la terra no es limita a interferir en el funcionament dels aparells electrònics, pot emportar-se per endavant generadors, transformadors, centrals elèctriques senceres... Tanqueu els ulls i imagineu per un moment que res del que us envolta funciona. De fet, confiem els nostres estalvis a bandes magnètiques, localitzem on som per les indicacions d'aparells lligats a satèl·lits, podem comprar el pa perquè la xarxa de distribució funciona de forma eficient, basada en la traçabilitat electrònica de les matèries primeres al llarg de tota la cadena... Ara, imagineu també que tot això dura més que la situació més problemàtica que hàgiu viscut, arran d'un temporal per exemple...Seria o no la fi del nostre mon conegut?

Alguns governs ja estan treballant en aquesta hipotètica situació i invertint diners per estudiar la forma de prevenir-ho, desconnectant els sistemes a temps i observant l'astre rei de ben a prop. Mentrestant, i com sempre ha fet l'ésser humà, la majoria vivim d'esquena a aquests fenòmens naturals, tancats i calents a casa, creient en la seguretat que ens proporciona la nostra pròpia tecnologia.

Quan hi ha un desastre natural, no sempre un zero i un u són un zero i un u.