Està bé. Reconec que aquest títol no és meu, l’he robat d’un bon amic perquè m’ha semblat molt interessant per il•lustrar el tema d’avui.

Ja fa algun anyet que vaig seguint l’evolució d’una nova tecnologia que promet ser trencadora i revolucionària de la qual, a dia d’avui, hi ha molt poca gent que n’estigui assabentada. Ara, però, la cosa comença a canviar i, a les botigues especialitzades, comencen a veure’s els primers aparells (quasi prototipus) que ens permeten portar a casa tota una porta cap al futur: la impressió en tres dimensions.

Si, si, impressores en 3D. En un moment on estem envoltats de televisors en 3D, càmeres en 3D, cinema en 3D i fotografies en 3D, arriba al mercat domèstic la màxima expressió de la ciència ficció. La possibilitat de convertir en materials les coses immaterials.

La tecnologia s’ha esforçat, les últimes dècades, en convertir àtoms en material digital (tot el que era paper, en arxius electrònics). Ara, la tecnologia d’impressió en 3D ens promet el procés invers. Convertir coses digitals en àtoms, amb tot el que això comportarà. Pensant en la vessant industrial, els avantatges són enormes. Ja ens podem oblidar dels caríssims motlles per fer peces. Podrem fer-ne les que vulguem simplement dissenyant-les i imprimint-les. A nivell de disseny i prototipus, fer maquetes serà d’allò més senzill.

Tot i que n’existeixen d’altres, bàsicament són dues les tècniques d’impressió en tres dimensions que més s’usen a l’actualitat. Per una banda, tenim la de superposició de capes de materials (com plàstic o resina), on la impressora va posant-los uns sobre dels altres, com si es tractés de construir parets. L’altre tècnica és la impressió per injecció, on hi ha una capa base de “pols especial” per sobre de la que hi passa el capçal de la impressora, injectant “col•la” als llocs que han de quedar sòlids. Aquest procés es va repetint, capa a capa, fins que l’objecte s’ha acabat. Per finalitzar, es retira la pols no solidificada i s’obté l’objecte en tres dimensions.

Com veieu, els principis no són massa complicats d’entendre. Evidentment, quanta més precisió i grandària es requereix, més complexa és la maquinària implicada en tot aquest procés. A l’actualitat, les impressores 3D treballen amb molts tipus de materials (plàstic, resina, cera, metall , ceràmica...) permetent obtenir tot tipus de peces i acabats. Tant en color com en monocrom. Imagineu-vos els avantatges de tot plegat i la revolució que això significarà per a la indústria.

Però quan parlem d’indústria, no penseu només en la metal•lúrgica. Pensem més a l’engròs. Imagineu ara que les grans empreses pastisseres i xocolateres permetessin dissenyar el vostre propi pastís o la vostra col•lecció de xocolatines personalitzades. Jo imagino una aplicació a la xarxa, on triïs tipus de xocolata, tipus de farcit, qualitat del pa de pessic, forma, alçada... I després personalitzis els colors i puguis posar qualsevol imatge al seu damunt. Al final del procés, podries Prémer “Imprimir” i te l’enviarien a casa. Una peça única. Perquè, de fet, en lloc d’injectar plàstic podríem injectar qualsevol cosa, no? Perquè no xocolata?

En medicina, un munt d’aplicacions. La que ja és una realitat és la de l’ortodòncia. Existeixen impressores que reprodueixen peces dentals a mida i que fabriquen aparells d’ortodòncia. Sí, la figura del mecànic dental que tots podíem imaginar ja és una mica obsoleta. Altres aplicacions en l’àmbit mèdic ja em fan somiar una mica més. Però tot pot ser possible. Imagineu-vos que necessitem un òrgan per a un transplantament. Jo no hi entenc, però si ja manipulem cèl•lules mare i som capaços de reproduir-les, a la llarga podríem fer cartutxos de cèl•lules mare personalitzats per a cada pacient i aconseguir imprimir, per exemple, un “ronyó” perfectament compatible? Això solucionaria altres propostes de cultiu d’òrgans que hem vist a moltes pel•lícules i, a banda, eradicaríem el tràfic d’aquests.

Però... i en l’àmbit domèstic? Perquè pot servir una impressora d’aquest tipus? Uff... Se m’acudeixen tantes coses que no acabaria mai. En el meu cas, per exemple, per fi podré arreglar un magnetòfon dels anys 50 que tinc i reviure les gravacions de la meva família. Resulta que un dels dos eixos que arrossega la cinta està trencat i, clar, impossible trobar recanvis. Amb una impressora 3D podré dissenyar la peça i imprimir-la. M’auto-repararé l’aparell gràcies a aquesta nova tecnologia. Eps, pels que penseu que dissenyar una peça serà complicat, no us ho penseu pas. Existeixen escàners en 3D. Posant la peça al seu interior, tindreu el disseny fet en pocs segons, llest per a imprimir.

Així doncs, ens trobem davant ja no d’una revolució industrial, sinó d’una revolució a tots els nivells de la societat. Fixeu-vos que passarem de la filosofia del reparar a la filosofia del fabricar. Peça que es trenqui, no l’arreglarem ni la canviarem per una de nova subministrada pel fabricant. La fabricarem nosaltres.

Imagino també que les empreses hauran de canviar de “xip” en quan a la filosofia de l’estoc de recanvis i el seu emmagatzematge. Us heu parat mai a pensar que els fabricants de cotxes, per exemple, han de fer una estimació dels recanvis que se’ls demanaran pels seus vehicles, i tenir-ne sempre en estoc? Si, en lloc d’això, disposen d’un catàleg de disseny de peces de recanvi que ens puguem descarregar a casa, podrem imprimir la peça que interessi! Òbviament, amb un cost o altre... Els tallers, també podran imprimir-se les seves peces sense esperar fer comandes i rebre-les...

Més coses en l’àmbit domèstic. La moda. Agafar un model de sabates que ens agradi, escanejar-nos el peu i imprimir la sabata al moment. Sense problemes de talles. O veure un model amb unes ulleres espectaculars, capturar la imatge, i imprimir-les. O una cosa més mundana, però que a tothom li ha passat. Perdre un botó d’una camisa, però un botó dels especials que, segur, no trobarem a cap merceria. Podem escanejar-ne un dels que encara ens queda per reproduir-lo o bé descarregar-nos el model del lloc Web del fabricant.

Ah, i posats a somiar, si en l’exemple del pastís i la xocolata a mida pensem que tenim la impressora a casa, doncs en lloc d’esperar que ens arribi, imprimim el resultat al moment i... a gaudir de la impressió!!!

Si he dit revolució en tots els àmbits de la societat, és perquè realment ho penso. En el sexual, per exemple, i tenint en compte que és el que mou més diners al món (amb diferència), penso en poder imprimir de cos sencer aquella actriu que tant ens agrada als homes o bé poder reproduir certes parts de personatges com Rocco Sifredi o Nacho Vidal... amb el material que vulguem.

En el món de l’artesania, també una revolució. Pot canviar molt, en els propers anys, el nostre estereotip d’artesà fent motllos de fang i picant pedra. Tot això ho canviarà per una gran pantalla d’ordinador (o del que hi hagi), un escàner i una impressora 3D... Ja veieu que les dues paraules del títol, aparentment antagòniques, podran conviure en plena harmonia. De fet, com ho fan els zeros i uns i els àtoms.