Donava voltes l’altre dia a una pregunta (bé, més aviat va ser una afirmació) que em va fer un conegut meu al voltant d’una copa de vi, en saber que el restaurant on érem tenia un compte a Facebook, però no a Twitter: però si Twitter és més professional ! -em deia-. Lluny d’argumentar- li res des de la meva posició professional, vaig aturar-me a pensar en com som les persones i com ens fem nostres les coses que usem. Us hi heu fixat? Quan un conegut ens ensenya la seva nova iPhone, en lloc d’alabar-li el que fem és parlar de la nostra Blackberry o, si disposem del dispositiu d’Apple, ens afanyem a ensenyar les últimes aplicacions que hi hem posat i l’animem a instal·lar l’última actualització, en una conversa que recorda les tècniques que usàvem al parvulari del 'jo més!' o “el meu pare és policia...”. En situacions com aquestes, el que menys fem probablement és escoltar i potser, si ho féssim, disposaríem de més criteri per poder parlar.

Com tots hem experimentat, no cal parlar de tecnologia perquè passi això. Realment hi ha poques persones que escoltin. Si tu dius que la teva filla té mal de panxa, la de l’interlocutor ja l’ha tingut o et deixa anar la informació de torn: “hi ha una passa”. Si tens una PlayStation, l’altre ja fa més temps que tu o bé té la Wii... Pensant en això, potser veig una mica més definida la funció social (o de psicòleg) d’eines com Facebook o Twitter: vomites el que penses i ja està. És una forma de desfogar-se com una altra, no creieu?.

Tornant a la conversa de bar, l’única cosa en la que vàrem estar d’acord és la forma alegre que tenen algunes persones de deixar rastre a la xarxa. Això, ell m’ho deia entrant a veure les fotografies de l’última festa d’un amic comú que, sense cap problema ni pudor, penja al seu mur. I això que n’hi ha algunes que no tenen desperdici! Cada cop que li diem, ens respon: “I què?, si només ho podeu veure els amics, no?” I aquí és on comencen els problemes. A vegades, m’he entretingut a preguntar als coneguts què en saben de la privacitat de Facebook, per exemple. Fer una pregunta a un usuari d’aquesta xarxa tan simple com: “Ja saps qui pot veure això?”, fa que te n’adonis que absolutament ningú en tenim ni idea de res... I tampoc invertim temps en investigar ni aprendre. Però si no llegim les instruccions dels aparells que comprem, qui llegirà les d’aquestes plataformes? O... algú s’ha llegit les condicions del contracte d’ús de a botiga d’Apple?

Per desgràcia, les persones sempre fem les coses al revés. Tirem pel dret, i després a buscar la solució. Si les coses no són molt greus, tot es redueix a invertir una estona que s’hagués hagut d’invertir al principi per tirar enrere i tornar a començar. La solució de l’informàtic “Para-ho i torna-ho a engegar” és una solució que s’usa massa cops. Però... i si el problema és d’una envergadura molt gran i se’ns escapa de les mans? O encara pitjor... i si el problema ja no depèn de nosaltres?

Això em fa arribar on volia: aproximadament el dia 20 d’abril passat, la multinacional Sony va desactivar el seu sistema PSN (PlayStation Network), la plataforma de jocs en línia per a les seves consoles. El motiu? Doncs un atac informàtic en el que la companyia admet que s’han pogut robar les dades personals (incloent les bancaries) de més de 75 milions de comptes d’usuari. Si això pot passar-li a tot una Sony, amb els recursos econòmics dels que disposa, què pot passar en els llocs on deixem les nostres dades alegrement? Us imagineu trobar-se a la pell dels responsables de sistemes de l’empresa? Què els haurà passat? No hauran “llegit les instruccions”?

Ja sabem que 'errare humanum est' i que per tant no és que hi hagi mals sistemes informàtics, sinó mals operadors, però les conseqüències del robatori d’informació personal sensible poden ser molt greus (i no només a nivell econòmic); ho poden ser tant que val la pena que invertim un temps en llegir les instruccions dels dispositius que usem, de les plataformes a les que accedim (això inclou els serveis de banca on-line) i que estiguem molt al cas de les nostres passes digitals i pensem en els danys colaterals que podem patir si alguna cosa surt malament.

Després de veure què ha passat amb Sony, va molt bé acabar el títol que us he proposat avui: ...posa les teves a remullar!