Corrien els anys finals de la dècada dels 80 quan vaig tenir el meu primer contacte amb la realitat virtual. En aquella ocasió, i en el marc d’una de les fires tecnològiques que en l’època es feien al palau firal de Montjuic, vaig tenir l’oportunitat de posar-me unes ulleres de realitat virtual i submergir-me en un dels entorns sintètics creat per un superordinador de Silicon Graphics. L’entorn virtual, a causa de la proximitat de les olimpíades del 92, era un estadi atlètic on llançaves una javelina el més lluny possible.

L’experiència? Decepció absoluta. Vaig sentir-me exactament igual que el primer cop que vaig posar l’ull en un telescopi professional, on m’esperava veure galàxies de tots colors i el que vaig veure era un galimaties de punts blancs i... res més.

Puc dir que la meva decepció, clarament, va ser deguda que les meves expectatives sobre la realitat virtual eren altes, és cert... potser vaig tenir massa influències de productes de ciència ficció i de la meva imaginació, és clar. La qüestió és que aquell estadi virtual eren quatre línies mal dibuixades, en blanc i negre, com els primers dibuixos que vaig veure en una pantalla on es dissenyaven plànols usant Autocad, i les persones animades no passaven de ser, també, filferros com els que alguns dibuixants usen per tenir presents les proporcions del cos humà quan comencen les seves obres. Els moviments eren totalment antinaturals, anant “a trompicons”, independents totalment dels meus, però amb la intenció de seguir-los.

Des de llavors m’he mirat el tema amb molt de recel, sense deixar de posar-hi atenció, però mantenint-me una mica escèptic amb tot el que anava llegint. Fins fa cosa d’un mes.

Resulta que a un bon amic de la feina li van regalar unes ulleres de realitat virtual, d’aquestes que no passen dels 30€ al mercat (de fet, se’n troben per 15€), i me les va deixar. Tenint-les a les mans, i veient l’”avançada tecnologia” aplicada al seu disseny, no vaig poder evitar un somriure... Resulta que el telèfon mòbil es posa dins les ulleres, aguantant-se amb unes ventoses de plàstic, tanques la tapa, t’ho poses al cap... i apa, a flipar!!!

El meu amic em deia que aquestes ulleres són de les més xules. Disseny modern, de plàstic, amb còmodes corretges de goma... Suposo que ho defensava d’aquesta forma perquè al mercat, les més econòmiques, són fetes de cartró...

Analitzant-les de prop, vaig veure que no són res més que l’aplicació del principi de les ulleres en 3D que tots ens hem posat alguna vegada anant al cinema. Dos visors (oblideu-vos de pantalles) que l’únic que fan és permetre que cada ull enfoqui de forma individual una part de la pantalla del mòbil, i una cambra fosca per no tenir interferències lumíniques del voltant. Res més.

Arribant a casa no vaig perdre ni un minut. A la botiga d’aplicacions del meu mòbil vaig localitzar un parell de jocs al nom dels quals s’ havia afegit la paraula VR (de Virtual Reality), i vaig instal·lar-los. També vaig cercar a Youtube pel·lícules amb noms on hi hagués les lletres SBS (Side By Side) o 360º.

La veritat és que em vaig enganxar d’immediat. El primer que vaig fer és jugar a un joc educatiu on practiques matant cèl·lules malignes del cervell d’un pacient... Molt divertit i realista. Quan mous el cap tot el món virtual gira al teu voltant, tot és sincronitzat amb tu i t’arribes a creure que ets en un altre món....

L’altre joc, menys educatiu, et transporta a un món de zombis on acumules punts a base da carregar-te’ls... Impressionant.

Val a dir que una cosa són els jocs i aplicacions d’aquests tipus, que realment et transporten a un nou món, i una de ben diferent són els vídeos SBS o 360º, que l’únic que fan són aportar-te les tres dimensions, en el primer cas, o permetre explorar una imatge en 360º en el segon.

L’experiència en tots els casos val la pena, però l’important sobretot és pensar en les aplicacions pràctiques de tot això en camps com l’educació, l’enginyeria, la medicina... S’obre un ventall de possibilitats molt gran, inacabable...

Moltes grans empreses fabricants estan apostant fort i treballant en els seus dispositius. No només ulleres, sinó un ampli ecosistema de ginys interconnectats que permeten, a banda de moure’t per aquests nous mons, interactuar-hi i notar sensacions, per exemple.

També estan treballant fort en el tema les grans indústries de creació de software i de serveis on-line. Els subsectors com els dels jocs o els continguts per a adults treuen fum per fer compatibles els seus serveis amb aquest tipus d’aparells.

No n’heu provat cap, encara? Doncs no espereu més! A la que tingueu ocasió, poseu-vos les ulleres i evadiu-vos una estona. Val la pena!