Aquests últims dies molts m’han preguntat sobre la polèmica dels taxistes de Barcelona de les últimes setmanes, tant per saber de què anava com la meva opinió sobre el tema. Pels que no n’hàgiu sentit parlar, aquest col·lectiu va organitzar una vaga per protestar contra un lloc Web d’Internet en particular: http://uber.com, però també contra una nova forma de consum en general, que va pujant arreu com a tendència: el consum col·laboratiu o compartit.

Aquesta nova forma d’economia es basa en les possibilitats que la tecnologia ofereix per a compartir recursos i, per tant, abaixar costos als seus usuaris. L’exemple més clar és compartir cotxe. Ja fa molt de temps que existeixen llocs a Internet on els usuaris poden posar a la disposició dels altres els seus vehicles per a determinats trajectes i, d’aquesta forma, es comparteixen els costos associats de combustible. Fins aquí, el concepte de consum compartit és ben clar. I els primers i més habituals usuaris són, per exemple, joves estudiants que viatgen als seus centres educatius repetint, a diari, els mateixos trajectes.

Però existeixen un munt d’iniciatives més basades en aquesta filosofia. Que surti més econòmic ja és un bon incentiu, però si a això hi sumem certes teories anticapitalistes com acabar amb el concepte actual del consum i passar de ser propietari i posseir a oferir i compartir, veurem que la barreja pot ser una veritable revolució. I una revolució explosiva quan la cosa toca la butxaca dels altres.

Aquest ha estat el cas dels taxistes. Protesten perquè entenen que amb aquestes pràctiques s’està fent competència deslleial a la seva activitat professional.

En aquest punt, ja tenim la polèmica servida. Quin mal hi ha en que jo ofereixi el meu cotxe compartint despeses amb algú? Probablement cap. O si, també és discutible, hi estic d’acord. De fet, amb aquesta pràctica consumim la meitat de combustible que usant dos vehicles. Per tant, això té una repercussió directa en les vendes de les petrolieres. També podem veure-ho per la banda positiva. Ens estalviem diners de la nostra butxaca i fem un bé al medi ambient, ja que emetem la meitat de contaminació. Ja veieu que d’arguments no en falten... I tot pot ser discutible.

La veritable llaga del tema és la forma de treballar d’alguns d’aquests llocs, com el citat al principi i que ha desfermat la polèmica. Uber té ànim de lucre i fa d’intermediari. De fet, estableix tarifes de preus per trajectes (més econòmics que els taxis, és clar) i s’endú un 20% de la facturació. I, per més “inri”, qualsevol usuari es pot oferir i registrar com a conductor. I aquest és el punt on els taxistes, i pel que sembla la llei, s’agafaran per denunciar aquesta multinacional i, si s’acompleixen els desitjos dels primers, obligar-la a tancar.

Com veieu, i malgrat que tot és opinable, aquesta empresa ha agafat un concepte que neix de les pròpies necessitats de la societat, en positiu i amb ànim de col·laboració i ajut entre persones, per convertir-lo en negoci, i molt lucratiu, ja que els processos estan molt automatitzats i la inversió per crear llocs com aquests és mínima.

És innovació? Si. Però no tot l’innovador ha de ser, per força, positiu. L’encant del col·laboracionisme pot veure’s emmascarat per serveis com aquest, que s’abanderen en ell per treure’n profit econòmic.

Existeixen, com he dit, un munt d’iniciatives d’aquesta mena i som nosaltres els que hem de veure si son o no provinents de la pròpia comunitat i si tenen afany de lucre. Hi ha molt bones idees, que podeu entretenir-vos a explorar; per exemple, un lloc que permet donar i rebre llibres que ja hàgim llegit: http://www.bookcrossing-spain.com/. O Super Marmite (https://www.facebook.com/pages/Super-Marmite-Spain/221017274637211?sk=info), que ofereix la possibilitat de saber qui cuina al teu voltant i, per una mòdica quantitat, accedir a alguna deliciosa ració del que té al foc. O compartir un taxi (un taxi legal, eh?) usant una App per a mòbil anomenada Cabmix que es pot descarregar des de http://www.cabmix.com. O algunes que em fan molta gràcia com http://www.freecycle.org/ que permet oferir aquells regals que no volem (“pongos”) a gent que, segurament, els apreciarà molt (el que és brossa per a uns, és útil per a altres), o La màquina del veí (http://www.lamachineduvoisin.fr/), que permet accedir a màquines de rentar a aquelles persones que no en tenen, aprofitant les hores de desús de les que sí que en tenen...

Ja veieu que n’hi ha per tots els gustos. Si us entreteniu a mirar aquests llocs, veureu que en la majoria dels casos es tracta específicament de grups de persones que s’han posat d’acord i usen eines informàtiques (bàsicament llocs Web) per oferir i rebre, sense cap mena d’afany lucratiu, bens i serveis.

Pot semblar-vos que, a priori, hi estic d’acord, però aquí hi ha alguna cosa que em fa pensar en cap on pot anar tot això... Per exemple, el fet de compartir màquina de rentar té l’avantatge de l’estalvi, però clarament va contra els venedors i fabricants d’aquests aparells. Per tant, contra la filosofia del consum, cosa que repercuteix també en la butxaca d’aquests últims. A més, no creieu que també fa competència deslleial a les bugaderies? Una cosa és compartir la màquina amb la família i els amics, però una altra és posar-la a disposició del veïnat, no?

I el cas dels llibres? Els usuaris no estan fent pirateria, s’intercanvien llibres comprats legalment, sense cobrar res de res. Molt bé, però això com afecta als llibreters? S’hauria de prohibir aquesta pràctica? Si? Llavors, què fem amb les biblioteques públiques, on es permet llegir el llibre enduent-lo a casa, sense pagar tampoc?

I el cas dels cuiners a casa? Tenen el certificat de sanitat? El carnet de manipulador d’aliments? Fan competència?

Uff... Ja tinc mal de cap. Si ens hem de posar a regular tot això, serà d’allò més complicat... Al final, potser haurem de demanar un permís governamental quan convidem a les amistats a sopar a casa, perquè... seria consum col·laboratiu que nosaltres posem el menjar, uns portin el vi i els altres les postres? Faríem competència deslleial als restaurants?