Aquest cop tenia per triar uns quants temes interessants (relacionats amb tecnologia, com no), que anaven des de la molècula sintètica als últims dispositius presentats al MWC o al CES d’aquest any.

Ja fa temps, però, que m’emprenyen certes coses que veig. Avui, llegint el bloc d’un amic i col•laborador (Marc Mañé), se m’ha tornat a encendre l’esperit rebel que em surt cada cop que algú dóna lliçons. I no va per tu, Marc, que en aquest cas et trobo molt encertat, va per tot el col•lectiu de persones que veuen les xarxes socials en general, i Facebook en particular, com un nou medi on fer negoci.

He rebut més d’una crítica per culpa de la meva expressió “Facebook és una merda i allà se n’anirà”, però què voleu, em surt de dins. De fet, ja m’ho diuen que vaig a la meva, no se treballar en equip i sóc una mica antisocial, però deixeu-me esplaiar una mica...

Resulta que últimament veig que fan moltes conferències, cursos i articles relacionats amb com poden aprofitar-se les empreses de l’ús de les xarxes socials. En un principi, podem pensar que això no és cap problema. Si la xarxa ha de reflectir el món real, és ben lícit que les empreses hi siguin. Però això té un inconvenient, i és que Facebook és exponencial. Em recorda les estafes anomenades “piramidals”, on al principi tot és interessant, fructífer i engrescador, però al final es destrueix per la seva pròpia i lògica inviabilitat.

Facebook és una piràmide, en el sentit que cada persona té un conegut, que en te uns quants més, que alhora en tenen més... De fet, si vols fer un anunci en aquest mitjà, la pàgina des d’on l’inicies ja et parla de més de 500 milions d’usuaris al teu abast.

En la meva opinió, el que aconsegueixen totes aquestes activitats motivadores que cerquen l’adhesió empresarial a la xarxa, com si d’una secta es tractés, no fan més que produir, a la majoria de casos, més “porqueria” als nostres murs. Estadísticament, ara elimino més amics/empresa que abans. Sempre que rebo una sol•licitud d’amistat, m’ho rumio si es tracta d’una empresa. En primer lloc, penso en si aquella empresa m’interessa per alguna cosa i, de ser així i acceptar-la, miro amb lupa allò que fa i proposa. N’he esborrat unes quantes que, tres cops al dia, m’enviaven els preus dels seus articles (els mateixos) de rebaixes.

Si aquest efecte exponencial no s’atura, ben aviat (igual que fem amb el correu electrònic) ens costarà triar els missatges realment interessants que ens publiquen al nostre mur. Si ja ho fem amb publicacions d’amistats reals (que, per cert, a mi què m’importa la frase del dia que han donat a algú, el seu horòscop o si els hi falti una vaca per no se quin cony de granja?), imagineu-vos el “guirigall” amb aquesta tendència. Fent un símil, veig més TVE ara que abans, des que han eliminat tota la publicitat. Si vull productes, vaig i els busco.

Penso que animar les empreses a posar-se a les xarxes socials és lícit, però no cal fer-ne un gra massa. He assistit a certes jornades (per això ja no hi vaig) on es presenta un “cas d’èxit” a la xarxa, a qui tothom vol seguir com a model, i resulta que al darrera hi ha un fracàs empresarial absolut (no és broma) que al món real equivaldria a un “concurs de creditors” si el muntatge virtual es materialitzés en àtoms.

Per últim, deixeu que em posi també amb una mania persecutòria que tenen els nous apòstols dels “social media” (xarxes socials dit tecnocràticament): crucificar les empreses que usen un perfil de persona a la xarxa. Personalment, penso que cadascú ha d’usar la tecnologia com vulgui i com pugui. Hi ha molta gent que usa l’Excel com a calculadora pura i dura i fa factures amb un bloc de notes. I què? Ja sabem que la productivitat pot millorar sempre, en tots els àmbits, però cada persona és un univers i entén les coses com les entén. Tornant al tema, a mi se’m fan simpàtiques les empreses que usen un perfil personal, ja que donen un toc d’humanitat i, sobretot, de proximitat, als seus comentaris al mur.

M’agrada molt més un hotel dient “molt bon dia, avui m’he llevat de bon humor perquè fa un sol espatarrant...”, que no pas un restaurant que digui (cada dia) “menú del dia a 9,75€ cafè i beguda inclosos.”. Perquè no podem acceptar que això sigui així? De fet, Facebook ha redissenyat certes opcions de les pàgines d’empresa perquè incloguin més utilitats com les que s’ofereixen a les pàgines personals. I doncs? Si és que al final, potser, hem de quedar-nos amb la idea que Facebook no és una nova forma de penjar pàgines Web per a captar clients...

Per últim, recordar que Facebook no és universal. La franja d’usuaris se situa per sobre els 25 anys. Hi ha altres xarxes (Tuenti per exemple), que acaparen l’atenció dels més joves, fins al punt de fer-los entendre que no hi ha res més que allò. I què faran aquests, quan la seva edat faci que ja no se sentin bé en “llocs de canalla”? Anar a Facebook? Ja ho veurem...

I ara que hi penso, si sóc antisocial, quin és el meu paper a una xarxa social?