Avui, a l’hora de dinar, ha sortit al sobretaula el tema de la prostitució. No sé ben bé com hi hem arribat, però la qüestió és que ens ha donat per força estona de xerrera. En resum, i quan ens hem aixecat, la conclusió ha estat la ja força coneguda: al món hi ha una doble moralitat que permet que la prostitució s’exerceixi, tot i que no estigui permesa i molts la condemnin, tot i ser-ne usuaris.

Això m’ha fet pensar en un article aparegut a El País on es parlava sobre la vida de les Webcamers. Una Webcamer no és més que una dona (suposo que també existeix la versió masculina) que, a través d’una càmera Web, ofereix els seus encants als clients que s’hi connecten.

Resulta sorprenent la proliferació d’aquest tipus de serveis, impulsats gràcies a l’evolució de les noves tecnologies. Si les nostres iaies ens envien Whatsapps o fem videoconferències amb elles, no costa gaire imaginar el munt d’aplicacions que el vídeo en temps real ens pot oferir. Un servei que pot ajudar a mantenir la intimitat de les parelles en la distància geogràfica també pot ser una nova via d’activitat econòmica per a persones que s’atreveixin a explorar-la. Tots hem sentit històries que corren sobre estudiants universitàries que es canvien de roba al metro per anar a la facultat. Això en seria una nova versió... més light?

Crec que moltes persones tenen clar que no arribarien a la venda del seu cos. Però si aquesta venda es realitzés a través d’una Webcam, usant un pseudònim i... diguem-ne que una perruca, tot en la intimitat i seguretat de casa... què passaria?

Doncs el que està passant ara. Molta gent ha agafat aquesta solució com a opció pal·liativa a la seva manca de feina o als ingressos insuficients. Persones que tenen vides normals, com tu o jo, es transformen davant un sistema informàtic que usen a mode de profilàctic. No només ho fan noies solitàries, també nois (i no tant) i parelles que obren les seves habitacions a voyeurs que, per un euro al minut, entren a les seves vides anònimament.

I és que entrar en aquest negoci no és massa complicat. Un ordinador, una bona connexió a la xarxa, una habitació que es pugui tancar amb pany i clau i deixar-hi els prejudicis fora. Fins i tot hi ha proveïdors informàtics que ofereixen els seus servidors com a potents sistemes de vídeo sota demanda i passarel·les de pagament que faciliten les transaccions entre clients i usuaris. Són una mena de proxenetes digitals.

Els motius per posar-se a donar aquest tipus de servei són múltiples: economia, morbo, exhibicionisme... Sigui com segui, aquesta inimaginable realitat fa pocs anys està creixent com l’escuma. Tant l’oferta com la demanda.

Què en penseu? És lícit? És higiènic? Si la vostra situació fos extrema, quant a necessitat econòmica, us hi posaríeu?

És un tema que cal pensar molt a poc a poc. La simplicitat tecnològica i la seguretat individual que ofereix aquest tipus de servei són garantides. Què ens faria por? El què diran? Qui sap, la doble moral a vegades ens fa condemnar coses que, potser, estem usant a diari. O estem segurs que, per exemple, tot el que comprem no està relacionat amb l’explotació dels recursos del planeta o l’esclavització de les persones?