El que són les casualitats. Parlava llarga estona l’altre dia amb un bon amic i em va plantejar sobre la taula una nova forma de fer les coses. La moneda social i els bancs de temps. Si bé els segons ja els coneixia per l’interès que em van provocar quan van néixer, la primera, ho haig de reconèixer, era una gran desconeguda per mi.

Per postres, el mateix dia, vaig assistir a una reunió on vaig poder descobrir que una empresa de la comarca, molt propera a la meva, està treballant en alguns projectes de moneda virtual. Fixeu-vos, però, que he usat dos adjectius diferents per parlar de monedes: social i virtual.

Són moltes les persones i associacions, sobretot del tercer sector, que estan explorant les possibilitats de crear una economia paral·lela a aquesta economia que tan mal ens està fent des de ja fa uns quants anys. Partint de la solidaritat de les persones, existeixen un munt de projectes relacionats que tenen un únic objectiu: desprendre’ns de la dependència del concepte clàssic dels diners i tornar a fórmules més justes, socials i solidaries. Si, podem pensar en que tot això són utopies, però la realitat és molt diferent. Existeixen milers de comunitats arreu del món que se sumen a aquest tipus d’iniciatives i permeten crear xarxes de protecció i suport a persones que, d’altre forma, quedarien totalment excloses socialment permetent-les, així, cobrir les seves necessitats bàsiques per una banda i, per l’altra, fer que se sentin útils fent el que saben fer i intercanviant el seu temps amb d’altres persones.

De fet, la idea de banc de temps és aquesta. Persones que ofereixen hores del seu temps en el camp d’habilitats en el que són especialistes. La paraula especialista, però, cobreix en aquest cas un ventall molt ampli de possibilitats: des de pintors a analistes financers, passant per cuiners, mecànics, cangurs... Així, ens trobem més o menys amb el vell concepte de “trueque”. Canviar coses. En el cas del banc de temps, aquestes coses es materialitzen en unitats de temps. Una hora per una hora. Jo et dedico a tu una hora del meu temps a pintar-te la casa i, a canvi, tu em dediques una hora a mi a arreglar-me la moto.

Si anem desenvolupant el tema, veurem que en l’exemple anterior jo cobreixo la meva necessitat intercanviat una hora per una hora d’algú que m’ofereixi una activitat necessària per a mi. A diferència d’un mercat d’intercanvi, on tu has d’anar amb un producte teu i trobar una persona interessada que t’ofereixi un altre producte interessant per a tu, la tecnologia ha ofert la possibilitat que aquests intercanvis funcionin com un veritable banc, on pots acumular les hores de servei prestades i, quan disposes de saldo al teu favor, gastar-lo en allò que més necessitis.

Molts bancs de temps funcionen, i funcionen d’aquesta forma sense cap mena de problema. Els seus socis intercanvien serveis constantment, i sense necessitat de fer circular cap euro del món real, cobreixen les seves necessitats.

En aquesta llarga conversa que tenia amb el meu amic, me’n va fer adonar que aquest sistema, arriba un moment, es col·lapsa i mor d’èxit, doncs en un punt concret apareixen fets que fan desviar l’objectiu inicial de l’ajut social cap a coses “no tan clares”. A banda que pugui arribar el moment on un usuari oferidor de servei pensi que la seva hora és molt més valuosa que la d’un altre usuari, existeix també la possibilitat que en l’intercanvi i intervinguin productes diferents a les hores de temps, tangibles a l’economia real, o que les persones comencin a parlar de competència deslleial o d’economia submergida.

En aquest punt és on apareix una nova solució, també real i existent al món virtual. La moneda social. El concepte és molt semblant, però la diferència final és que aquesta moneda pugui ser bescanviable per euros o productes de l’economia real, preferiblement en l’àmbit territorial local. En aquest punt, apareix una tercera figura a banda de l’oferidor i el receptor de serveis, i és la figura de l’establiment col·laborador en aquesta nova economia que, de forma solidaria, ofereix la possibilitat de comprar els seus productes usant moneda social. A la vegada, l’establiment pot ser client d’aquest sistema i fer transaccions al banc de temps o amb la moneda social i, en el supòsit que tingui excedent de moneda social, ha de poder-la canviar en l’economia real per euros. Això si, en aquest últim cas, amb un petit percentatge de cost a favor de l’associació que impulsa el projecte que, vist des del punt de vista del comerç, pot ser equivalent a fer una promoció de descompte en les seves vendes.

Aquesta vessant de la moneda social, creada des de comunitats locals pensant en zones geogràfiques molt concretes i delimitades, pot tenir una repercussió important en el món real i, sobretot, en l’economia local. Si imaginem que a la nostra comarca es podés crear una moneda d’aquestes característiques i per aquesta zona, s’hi impliquessin comerços i serveis locals i, per exemple, l’administració admetés el pagament d’impostos amb ella... no creieu que seria una forma de reactivar l’economia local o, si més no, premiar el consum de productes de proximitat? I de permetre que persones excloses socialment arribin a funcionar “amb normalitat” en aquesta nova economia?

És un tema per donar-hi voltes!

Hem d’anar amb compte, però, ja que per Internet també circulen altres tipus de monedes virtuals, que no socials, que -tot i voler estar deslligades dels sistemes econòmics normalitzats-, promouen en certa forma la febre i eufòria que solem provocar els mercats d’intercanvi monetari clàssics. Una de les que ha saltat a la palestra aquests últims dies és Bitcoin, moneda electrònica basada en el poder de càlcul de la xarxa i sense control institucional, de la que podeu trobar una més o menys entenedora explicació a Youtube, per exemple. Més informació de Bitcoin.

Si voleu veure alguna d’aquestes plataformes funcionant, us recomano per exemple la de CES on podreu veure els centres de comunitats que s’han creat, moltes d’elles al nostre país.