Tots els canvis provoquen por. Què passarà amb l’ésser humà? Com ens afectarà? Serà perjudicial a llarg termini? Moltes d’aquestes preguntes ens vénen al cap quan incorporem, al nostre dia a dia, noves eines que ens han de fer més còmode l’existència.

Sempre recordaré que els meus pares em deien que usar la calculadora era de 'tontos'. Després, aquest comentari va passar a ser substituït per un de similar en veure que, des d’un telèfon mòbil, només calia triar el nom de la persona, i no recordar un número de telèfon per aconseguir parlar amb ella.

Exemples com aquests sempre han creat polèmica. Sempre s’ha discutit si això és o no positiu per la intel•ligència dels humans i, els més catastrofistes, sempre han apuntat que canvis com aquests ens convertiran en éssers sedentaris dependents totalment de la tecnologia. Penseu-hi i veureu com, segurament, trobareu molts exemples relacionats. Me’n ve al cap un altre, de prou interessant: el GPS. El meu pare, agent comercial, sempre arribava al lloc encara que fos a base de preguntar a tothom qui veia o de consultar mapes, complicats de tornar a plegar. No sóc dels que posa el GPS per tornar a casa des de la feina (tot i que els primers dies reconec que ho feia), però si que em refio d’aquesta tecnologia i afirmo rotundament que m’ha fet els viatges més curts i agradables.

I doncs, en això hi ha mal o no? He pogut aprofitar més els viatges, gaudint del paisatge o d’una conversa, de la música o de les notícies i, perquè no dir-ho, he perdut concentració en pensar on vaig: m’hi porten. És clar que si aquest meravellós aparell se m’espatlla, doncs tiraré del clàssic: baixar la finestra i preguntar.

És molt difícil pensar, a curt termini, com això pot afectar a la societat i valorar el nivell intel•lectual de les noves generacions en funció a l’ús que fan de la tecnologia. El més probable és que ens sorprenguem i vegem que som nosaltres els que, aferrats a unes tècniques antigues i obsoletes, dignes ja de museus, no entenem res i tinguem por dels canvis. Penso en el moment en que van aparèixer els llibres. Fins llavors, les històries es memoritzaven i s’explicaven de pares a fills (amb la perillosa conseqüència del 'joc del telèfon') i, segurament, la crítica de torn deia que perdre això ens faria més poc intel•ligents. El més probable, però, és que això augmentés les possibilitats de la lectura, en els dos sentits. Es podien llegir més informacions, sense esperar a que ens les expliquessin, i es podien escriure més històries, ja que no s’havia d’invertir el temps en explicar-les.

Tot això és un pensament que m’ha vingut al cap arran d’un article que vaig llegir a la revista Science, sobre un estudi psicològic en el comportament de les persones des que existeixen Internet i les tècniques de cerca d’informació en cercadors com Google. Aquest estudi afirma que les persones estem modificant els hàbits relacionats amb la cerca i retenció de la informació, ja que ens refiem d’Internet com a “enorme base de dades” i l’usem com si d’una extensió de la nostra memòria es tractés.

En aquest experiment, on van participar un munt d’estudiants universitaris, es demostrà que quan aquests no sabien les respostes, automàticament pensaven en anar a Internet a cercar-les. I, a més d’això, també es constatà que si els subjectes estudiats sabien que aquesta informació és mantindria a la xarxa i podrien consultar-la amb posterioritat, la retenien molt menys temps a la memòria que no pas si sabien que la informació desapareixeria. Un altre resultat de l’estudi és que les persones no recordaven d’on s’havia tret la informació, sempre i quan la recordessin, però en cas de no fer-ho sí que tenien tendència a recordar com ho havien fer per arribar-hi.

Personalment, estic plenament d’acord amb els resultats d’aquesta investigació, i m’hi sento totalment identificat. Molts cops em trobo connectat a Internet (jo i la gent que m’envolta), cercant el nom de l’actor d’una pel•lícula –que curiosament a l’era pre-Internet segur que hagués recordat -, els ingredients d’una recepta de cuina (dels que no me’n recordo mai, encara que la faci quasi cada setmana) o l’adreça i telèfon d’un comerç de la ciutat, al que vaig força sovint...

Sóc més 'ruc' per culpa de la meva 'vaga' memòria? Doncs això és el que estem discutint. M’agrada pensar que no malgasto les poques neurones que em queden en 'tonteries' que tinc al meu abast en un parell de clics. Si més no, tinc l’esperança que les estic usant amb altres finalitats... més interessants.

Podem pensar que és com el disc d’un ordinador, al que fem espai esborrant coses, per deixar-ne de lliure per d’altres que creiem més interessants. Què fareu vosaltres si un dia es mesura la capacitat cerebral en unitats informàtiques com Gigabytes o Terabytes i llavors ens adonem que conservar el record nítid d’unes vacances és equivalent a recordar la taula periòdica dels elements o els Reis Godes? Jo consultaria a Google aquestes dues últimes i els records me’ls reservaria per mi....