Cada cop més, crec que dins nostre hi ha un escriptor frustrat. De fet, sempre ho he cregut. Per molts motius que em fan arribar a aquesta conclusió. Molta gent confessa que, en un moment o altre de la seva vida, ha començat un diari, ha escrit una poesia o ha posat sobre paper un grapat de sentiments que no ha sabut transmetre d'altres formes. De fet, l'escriptura és una forma unidireccional de transmissió d'informació que té molts avantatges davant d'altres mètodes de comunicació. És lineal, directe, i en aquest flux no hi interfereixen interrupcions mal educades, preguntes o distraccions que sorgeixen, de forma natural, en debats, conferències o, simplement, converses de cafeteria.

Més enllà de l'estereotip de l'escriptor que sempre té una cabana solitària en un idíl·lic llac perdut, el que podem envejar d'aquests misteriosos i interessants personatges és el luxe de poder transmetre allò que volen dir, de la forma que volen fer-ho, i que puguin sentir l'eròtica del saber que altres persones llegeixen els seus pensaments i que, d'una forma o altra, influeixen a les seves vides. Imagino que és la mateixa sensació de polítics, predicadors i conferenciants que quan exerceixen la seva funció provoquen que la maquinària del pensament aliè es posi a funcionar.

Aquests últims anys, però, m'he adonat que l'Olimp dels escriptors és, potser, més gran del que em pensava. Deu ser degut a la internacionalització del dia del llibre, i la seva propera conversió en patrimoni de la humanitat, a l'abaratiment de costos de producció i impressió o, simplement, a l'explosió de vocacions que fins ara es mantenien ocultes. I és que les últimes setmanes han estat de rècord. Comparable amb les setmanes anteriors al Nadal, tots els mitjans de comunicació s'han omplert de publicitat, articles i entrevistes al voltant del món del llibre. I no ho critico. De fet, és per celebrar-ho. Que es venguin llibres hauria de ser un clar indicador del nivell cultural d'un poble. Caldria afegir-hi, però, la ràtio posterior de la lectura que se n'ha fet d'aquests. No serveix de gaire l'acte reflex de comprar perquè és el dia i que el llibre quedi en un prestatge. Però en fi... Per no perdre el fil, volia dir que aquest bombardeig de producte m'ha fet pensar en la munió d'escriptors que hi ha al darrere.

Revisant el nombre de parades que s'instal·la tan sols a Barcelona, i la llista d'escriptors que el dia 23 van signar els seus exemplars a l'FNAC (per dir un establiment), m'ha vingut un calfred. Més de 300 escriptors signant en 80 punts diferents a Barcelona. Més de 900 parades de venda de llibres. Increïble.

L'escriptor, neix o es fa? Qui reconeix un escriptor, els editors en els seus despatxos o els lectors que s'han emocionat amb els seus textos? És difícil de dir. En tot cas, hi ha moltes eines que faciliten l'escalada cap a l'èxit. Cursos d'escriptura creativa impartits per reconeguts autors, editorials de molt baix cost que permeten tenir un exemplar per menys de 5 euros i ens deixen imprimir-ne tiratges d'unitat en unitat..., etcètera.

Ja fa uns anys que el mercat va preveure canvis significatius en el sector llibreter per culpa de tecnologies disruptives que predeien el final del llibre clàssic: l'e-book, per exemple, va fer tremolar les cames de les editorials de la mateixa forma que les plataformes de música en streaming o vídeo-clubs en línia ho van fer en els seus sectors.

Però potser la cosa no està anant tan ràpidament com s'esperava. És cert que una de les últimes festes de Nadal va tenir com a regal estrella el lector de llibres digitals. Però també és veritat que molts d'aquests han acabat al fons del calaix dels trastos de les nostres cases. L'hàbit no ha quallat, encara. I aquest encara no té la intenció de predir que en un futur ho farà. No ho sé ni tinc la bola de vidre per a esbrinar-ho. La veritat és que, de moment, les xifres de venda de llibres digitals creixen de forma tímida. En l'últim informe del ministeri de cultura Espanyol, s'indica que aquests representen només un 3,7% del total de les vendes del sector. Veurem com és la seva evolució en els anys vinents.

El llibre digital, a priori, ho té tot. En un sol dispositiu pots tenir-ne milers, no ocupa espai, ofereix facilitats tecnològiques com la marca de pàgina i l'anotació d'observacions i, per postres, les seves bateries duren una infinitat. Això de cara a l'usuari. De cara a l'autor, no hi ha límits físics de pàgines establerts pels costos del paper, un pot actuar com a editor propi (si cap editorial t'accepta l'obra) i, fins i tot, es pot publicar i distribuir per canals internacionals com Amazon. Més facilitats, impossible.

Però potser la societat encara no està preparada per tot això. El somni dels llibres digitals a les escoles, per exemple, ha sofert una important aturada. Les biblioteques disposen de servei de préstec digital, però el rei encara és el paper. Potser la sensació d'acaronar un llibre físic, de posar-hi un punt o de doblegar el full on t'has quedat va més enllà del pragmatisme dels bits. Qui sap. Confesso que tinc un lector de llibres digitals, que uso, però que tots els que llegeixo també els tinc en la seva versió paper, a la prestatgeria.

I em sembla que no sóc pas l'únic.

També vaig trobar-me, l'altre dia, comprant el disc The Wall de Pink Floyd en vinil. Si m'ho dieu fa deu anys, em poso a riure. A l'era Spotify, el retorn del vinil no podia preveure's de cap de les maneres. I aquest any, les vendes s'han disparat. Però en fi, aquest ja és un altre tema.

En paper o no, l'hàbit de llegir és clau a la nostra vida i marca el nivell cultural de les persones i les societats. Tinguem-ho ben present i esforcem-nos en no deixar el nostre llibre de Sant Jordi al prestatge de la llibreria; posem-lo a la tauleta de nit.