Encara recordo que, fa molts anys, a casa (bé, a casa dels pares), arribaven cartes del banc amb uns símbols una mica estranys a l’etiqueta de les dades del destinatari. I em vaig fixar que això només passava quan, en algun lloc del nom o dels cognoms, hi apareixia algun accent o símbol propi del nostre país (una ç per exemple, o qualsevol caràcter accentuat). La curiositat em matava, és clar, i no vaig poder-me resistir a preguntar, el dia que vaig apropar-me al banc, el motiu de tot això.

La resposta, molt clàssica a l’època: cosa dels ordinadors. En aquells temps (parlo d’inicis dels vuitanta), la gent encara anava amb agenda de paper, portaven un bolígraf a la butxaca o un llapis a l’orella i els únics que invertien en aquests aparells absurds eren els bancs i l’administració pública.

No cal dir, tothom ja ho sap, que la informàtica moderna va néixer als Estats Units d’Amèrica. Si ens parem a pensar en com s’escriu en anglès, ens adonarem que no veiem, per enlloc, els símbols 'estranys' que s’usen a molts d’altres països del món i que, per nosaltres, són ben familiars. Accents, c trencades, 'enyes' en el cas del castellà són elements que no trobem a l’anglès però que són més que típics a molts d’altres idiomes del planeta.

La cosa és ben senzilla. Els americans, egòlatres com sabem, van crear un sistema de codificació dels caràcters que es podrien usar en els ordinadors i el van fer a la seva mida, sense pensar en res més. Així, va néixer el codi ASCII (codi estàndard americà per a l’intercanvi d’informació) que, en un principi, disposava d’un grup de 128 símbols diferents per representar tot allò que era necessari. Com passa en tot, algun fabricant important en aquella època (IBM) no va seguir l’estàndard i va crear la seva pròpia codificació: EBCDIC. Això, com podeu pensar, ja va ser un problema inicial que va fer que a certs ordinadors els hi costés entendres...

En aquest punt, els pobres usuaris sabíem que un banc tenia ordinador mirant, simplement, què sortia per les seves impressores. No només els bancs. També es va començar a veure tot això en els comunicats de l’administració pública. Òbviament, això se solucionà amb el temps i ara ni ens en recordem.

En tecnologia, aquestes limitacions van superant-se, sortosament, i han passat a l’anecdotari tecnològic. Recordo també l’època on, quan desàvem arxius i els donàvem nom, havíem de limitar-nos a vuit lletres, ometent espais en blanc i qualsevol símbol dels que estem parlant. Ara, en canvi, tenim llibertat total per fer el que vulguem amb els noms dels arxius.

Avui, vull recordar-vos que ja fa temps que s’ha solucionat un problema que moltes persones encara creuen que existeix: el fet que no es puguin usar símbols especials en els noms de domini de les pàgines d’Internet; és a dir, en els noms que escrivim a la línia de “Dirección” quan naveguem per la xarxa. Aquesta solució ha passat per usar un mecanisme de traducció que, en el fons, el que fa és passar al sistema ASCII els noms que usen símbols especials.

Aquest, anomenat IDNA (internacionalització de noms de domini en aplicacions), és el que ens permet escriure els noms tal i com són, sense les conegudes restriccions idiomàtiques. Així, podem accedir sense problemes a llocs com: www.españa.com en lloc d’haver d’anar a www.espana.com.

Tingueu-ho en compte si al vostre nom d’empresa, producte o cognoms hi ha algun símbol especial: fa temps que ja el podeu usar. Més informació a la Wikipedia en castellà (http://es.wikipedia.org/wiki/Nombre_de_dominio_internacionalizado) o bé a la Viquipèdia en català (http://ca.wikipedia.org/wiki/Nom_de_domini_internacionalitzat). La diferència entre aquestes pàgines és que la catalana parla de l’acceptació del sistema l’any 2005 pel domini .cat.

Doncs au, els aficionats al futbol, sabent això, segur que ja podreu desxifrar el títol d’aquest article...