Em fa ràbia pensar en les persones que menystenen la meva professió, el meu negoci i, en definitiva, la meva vida. Parlo d’aquelles que no creuen en la necessitat d’aprendre cada dia i que, cada dia també, hauries d’aprendre una cosa nova.

Aquesta, però, és l’actitud que es dibuixa en el nostre país si mires les estadístiques a nivell europeu sobre el món de la formació. I de la formació a tots els nivells. Des de la inicial i obligatòria (de la que sempre se’ns posa com a exemple el model de Finlàndia) fins a la continuada en el lloc de treball que, les persones amb carrera finalitzada, quasi no en volen ni sentir a parlar. Per moltes, acabar una carrera és arribar a una fita a partir de la qual ja es podran permetre “viure de renda” i no els caldrà esforçar-se mai més.

Sembla exagerat, però és una situació en la que em trobo massa sovint i em fa pensar molt, a banda de en el futur del meu negoci, en l’equivocada que és aquesta forma de pensar.

Podem adreçar-nos a qualsevol cercador de la xarxa per consultar sobre l’estat de la formació continuada a les empreses. Sí, la que hauria de millorar la competitivitat d’aquestes i, de passada, la de les persones que hi treballen. Les xifres fan esparverar. Es deixen de gastar cents de milions d’euros, que les empreses tenim a la nostra disposició, per molts motius i massa d’ells incomprensibles.

Evidentment no ajuda gens saber que els responsables d’organitzacions sindicals i altres s’enriqueixen a càrrec d’aquestes partides, però el que sí que és cert és que hauríem de canviar la consciència col·lectiva, primer de persones i després d’empreses, per entendre la importància real de la formació continuada, que és la que pot aportar més per avançar, fins que aconseguim canviar la tendència. Una empresa pot ser molt més competitiva i eficient si el seu personal s’ha format correctament i aprofita tots els avenços disponibles del seu sector. L’empresa que no ho fa és la que queda enrere.

Aquesta cultura, molt estesa en multinacionals estrangeres instal·lades a grans capitals del nostre país, hauria de contagiar-se a la petita i mitjana empresa, imitant les pandèmies, per aconseguir fer un salt qualitatiu en termes d’eficiència laboral i quantitatiu quan a rendiment econòmic.

A nivell d’anècdota, els cursos de formació a la nostra comarca, i normalment a petició de les empreses, es desenvolupen en horaris de divendres tarda, fora de l’horari laboral. En canvi, a les capitals podem trobar-ne qualsevol tipus, a qualsevol franja horària, sense que això sigui cap problema.

Aquí encara pensem que una persona que abandona el seu lloc de treball per formar-se és una pèrdua comptable, quan hauríem de pensar que es tracta d’una inversió. Per això, el que cal que pensem quan comencem la nostra vida laboral és que no acabem amb la nostra etapa educativa, ni molt menys. Hauria de ser el més llarga possible.

Ho sento, avui m’he posat una mica més transcendental, però quan acaba l’any i faig balanç, és quan veig una mica més clara la realitat...