Intel·ligència a la farmàcia

Sempre recordaré la primera innocentada que em vaig empassar sencera, de dalt a baix, i de com els meus amics van riure a costa meva durant molt de temps. Era un 28 de desembre de fa molts anys i, a Catalunya Ràdio emetien la notícia del dia. Havien descobert una pastilla que, prenent-la, s’aprenia un nou idioma a l’instant. Si, sé que costa d’entendre que algú es cregui això, però és que, a la notícia, hi van afegir la veu del llavors president Pujol en unes declaracions tretes de context i, automàticament, vaig tenir fe cega en l’assumpte, explicant‑ho a tothom qui em vaig trobar.

Vaig esperar a l'endemà per demostrar a tothom que allò era cert i, així, desmentir que tingués res a veure amb els Sants Innocents... però innocent de mi, no vaig veure rastre de la notícia en cap mitjà.

Allò, que explico més com a anècdota divertida que com a fet avergonyidor, potser va ser un dels motius pels quals sempre m’ha agradat preguntar-me: per què no? ... i tenir fantasies amb les més desgavellades idees que, més que ciència, ratllen la ciència-ficció.

M’han captivat sempre idees que tots hem vist al cinema. Recordo, per exemple, aquella pel·lícula on en Keanu Reeves portava una mena de port USB al cap i podia transferir-hi dades o, una altra on la consciència d’un ésser humà es podia transferir a un altre cos nou, clonat, cada cop que es volés. Hi ha moltes pel·lícules, i llibres, que a banda d’exposar-nos idees més o menys revolucionàries (en el seu moment Juegos de Guerra va fer  pensar molt sobre la seguretat informàtica), provoquen també força discussions sobre quines fronteres caldria traspassar i quines no, si parlem d’ètica humana.

Tornant a la píndola que Jordi Pujol proposava per aprendre idiomes, hi ha un parell de pel·lícules que us recomano i que hi tenen relació: Sin límites, on  surt en Robert de Niro, i Lucy, amb la Scarlett Johansson. Totes dues parlen de noves substàncies que desenvolupen el nivell intel·lectual del cervell humà. No es tracta de productes com el Fosfovit A, que molta gent de la meva generació prenia per tenir més concentració en els estudis, sinó que es tracta de substàncies químiques que potencien les suposades capacitats del cervell, però portades al límit en aquestes cintes de ficció.

Vull que tota aquesta introducció serveixi per presentar-vos una nova generació de fàrmacs que està molt de moda al bressol de la tecnologia internacional (Silicon Valley): els nootròpics o drogues intel·ligents.

Els nootròpics són substàncies (fàrmacs realment) que milloren les funcions relacionades amb el coneixement sense tenir, en teoria, efectes secundaris importants ni provocar addicions. No cal dir que estan tenint molt d’èxit en aquelles latituds i, aquest, va expandint-se (com l’ona d’una bomba) a nivell internacional.

Els usuaris i dissenyadors d’aquests còctels de fàrmacs (a qui comencen a anomenar biohackers) asseguren que els permeten pensar amb més claredat, tenir moltes coses al cap o ampliar els límits de la seva memòria, de tal forma que a banda dels milers d’adeptes que comparteixen coneixement en els fòrums de la xarxa, n’hi ha moltíssims que hi cerquen l’aplicació pràctica a llocs com Wall Street i el ja mencionat Silicon Valley. No cal dir que ja hi ha diverses empreses que es proposen la comercialització en massa d’aquests productes.

Perquè... què hi ha de dolent a prendre productes que, si no fan mal al cos, potenciïn les nostres capacitats com a éssers humans? -es pregunten molts experts- i, encara que la resposta d’alguns sigui que això és fer trampa, no penseu que també és fer trampa usar màquines que, sense elles, seria impossible dur a terme certes tasques únicament amb les nostres mans? Un cop més, les dues cares de l’evolució. La qüestió ja no és si prendre la píndola vermella o la blava, que ens permetrien acceptar la realitat o viure en una il·lusió, la qüestió és plantejar-nos si prendre una droga intel·ligent o no per pujar un esglaó més en la teòrica evolució humana.

I tu... què faries?