Se’m fa graciós un terme que, potser, ja haureu vist per la xarxa i que, si no ho heu fet, molt aviat us el trobareu. Es tracta del que, per a alguns, serà la nova revolució i ho canviarà tot, fins i tot a nosaltres mateixos: Internet de les coses.

El concepte és molt senzill. Si tots els objectes que existeixen disposessin d’una identificació a la xarxa, molt del que ara succeeix hauria de canviar. Objectes personals perduts, vehicles, tasses, ulleres, roba, claus... No es tracta només d’identificar els objectes a la xarxa, és molt més. És dotar-los d’intel·ligència. De fet, ja estem tastant el que pot ser el futur amb el simple fet d’instal·lar aplicacions als nostres telèfons mòbils. Aplicacions que prenen decisions depenent del lloc on ens trobem, del temps que fa, i fins i tot que ens recomanen descansar si el nostre ritme cardíac accelera o hem fet molts quilòmetres caminant.

Si, si. En aquests últims casos només cal disposar d’unes sabates amb un dispositiu electrònic o una de les modernes polseres que envia informació sobre les nostres constants vitals al telèfon. Avui en dia només estem intuint la utilitat de tot això, amb aplicacions com les esmentades, però si comencem a imaginar, veurem que la seva utilitat creix exponencialment.

Si dotem d’intel·ligència als objectes i aquests, per tant, poden comunicar-se amb l’entorn, les persones podrem dedicar-nos més a altres temes. Si una roda del nostre vehicle es pot comunicar amb el sistema de navegació del cotxe per dir-li que li falta pressió, aquest pot desviar les indicacions del GPS per portar-nos a l’estació de servei més propera. Si el nostre rellotge està equipat amb tecnologia de pagament per proximitat, fent el gest de prémer un botó de la màquina de cafè, l’obtindrem sense fer res més. I clar, com que prèviament el nostre rellotge haurà consultat els nostres gustos personals al nostre perfil digital del telèfon, sabrà que cal no posar sucre a la tassa.

Avui en dia, els fabricants de tot tipus d’articles procuren donar valor afegit als seus productes tot dotant-los d’intel·ligència i del màxim de connectivitat possible. Potser no ens hi hem fixat, però a banda de televisors intel·ligents, també existeixen màquines de rentar i neveres amb connexió Wifi. És l’era dels sensors. Són per tot arreu. Ulleres com les de Google, rellotges com els de Samsung, polseres com Fitbit o sensors per a les bambes com els de Nike són només uns quants exemples del munt de dispositius amb capacitats de comunicació que apareixen, dia a dia, al mercat. Potser costa fer-nos a la idea que un totxo pugui arribar a estar connectat a la gran xarxa però... perquè no? Amb els sensors i capacitats comunicatives adients pot donar molta informació al sistema de calefacció d’un casa, per exemple, o detectar fuites i problemes d’humitat en un moment... Ciència ficció? No pas. Hi estem arribant. Altra cosa és discutir, com deia la meva iaia, si tants botons ens faran tornar rucs.

Derivat de tot això, hi ha companyies que treballen, i fort, oferint productes molt innovadors. Aquest és el cas de SEKG (Sensing Emotional Knowledge- www.sekg.net), que amb plataformes com la seva Neuroboard aprofiten les capacitats de molts dispositius (en diuen dispositius de biofeedback) per reaccionar depenent del nostre estat anímic. Fer-nos adonar, per exemple, quan fa uns quants paràgrafs que hem perdut l’atenció en la lectura d’un llibre, analitzar l’impacte emocional d’una campanya publicitària sobre el client o, simplement, graduar-nos el llum ambient de casa i posar-nos música relaxant quan arribem, si estem cansats després d’un dia dur de treball, en són uns quants exemples.

Què us sembla? És excitant? O us fa por? Mmm... Jo encara no sé què dir-vos. És la cara i la creu del que ens ve al damunt.