Una de les coses amb les que sempre he tingut fantasies és amb la possibilitat de digitalitzar el cervell humà. Els més propers a mi ja ho saben, quan m’accelero (i normalment és al voltant d’una copa de vi), em costa parar.

Aquesta no és una temàtica de la que no s’hagi parlat mai. Hem vist moltes pel·lícules de ciència ficció on es tracta el tema. Copiar un cervell a una màquina i transferir lo a un cos clonat, més jove i sa, és una possibilitat científica que se’ns ha plantejat, al cinema, diverses vegades.

Podem donar-hi moltes voltes a si científicament serà possible o no o, posant-nos més espirituals, ens podem plantejar si, malgrat transferir el contingut d’aquest òrgan, l’ànima o la pròpia essència de la persona es mantindria en un contenidor diferent.

El tema dóna per molt...

A un altre nivell, potser menys dràstic, jo penso en un altre tipus d’aplicacions més pràctiques i menys transcendentals. Imagineu-vos que fos possible llegir la ment d’un criminal, en lloc d’interrogar-lo sobre la seva presumpta implicació en un crim. Amb tant sols aquesta aplicació, s’estalviarien moltes falses condemnes i molts tràmits enmig, no creieu?

Altres aplicacions més lúdiques podrien tenir a veure amb la recuperació de pensaments i vivències ocultes a la nostra ment. Molts cops que em trobo amb algú i em recorda alguna cosa que hem fet plegats, m’agradaria poder treure una pantalla i, amb el seu permís, visualitzar tot allò que m’està explicant, però amb tot luxe de detalls.

En l’àmbit familiar, també estaria bé poder rebobinar una conversa per veure d’on ha sortit un tema o, més per fer la punyeta, qui té raó quan afirma alguna cosa que s’ha parlat fa dies.

També m’agradaria poder reviure exactament tots els plats que hi van haver a la meva boda, o veure un a un tots els convidats que em van dir alguna cosa. Segurament tots tenim aquelles coses que voldríem reviure una i altra vegada, però no com a pensaments o fotografies estàtiques, sinó com a pel·lícules fidedignes, filmades pels nostres propis ulls.

Penseu-hi, segur que se us acudeixen un munt de coses al voltant d’això, que us donaran moltes estones de xerrera... I penseu, també, en les implicacions morals de poder-ho tenir.

Però deveu pensar... i aquest, perquè parla avui d’això?

Sempre he pensat que el cervell, com a òrgan, té uns mecanismes que l’ésser humà encara avui no ha desxifrat i que, mitjançant connexions biològiques, ones o vés a saber què, fa que les coses siguin com són (o les percebem d’aquesta manera). Si arribéssim a esbrinar com funcionen aquests processos, igual que hem fet fins arribar a arxivar la veu o el so, probablement podríem desar en un disc tota la nostra activitat cerebral.

I és que això és amb el que està treballant el doctor Jack L. Gallant, de la Universitat de Berkeley. Ha aconseguit crear un “scanner cerebral”, que reconstrueix imatges vistes pel cervell humà a partir de modificacions realitzades a aparells de ressonància magnètica. Podeu veure més informació del tema a https://sites.google.com/site/gallantlabucb/publications/nishimoto-et-al-2011, és un tema prou interessant. La tecnologia és a les “beceroles”, però per alguna cosa es comença.

I és que això m’excita i em fa pensar que, potser, encara hi seré a temps de veure-ho amb els meus ulls.