No heu sentit mai la frase: ‘ja no es fan les coses com abans’? Jo sí, i força vegades. Dels meus avis fins als meus pares, passant per tiets, cosins i coneguts d’una certa edat, aquesta frase m’ha acompanyat des que tinc ús de raó. Com tothom, i fins fa ben poc, he pensat –rient per sota el nas de forma condescendent– ‘són coses de gent gran’.

L’altre dia, però, parlant amb un amic que es dedica a la venda i instal·lació d’equips d’àudio per a cotxes (fixeu-vos que no he dit reparació), em va passar la referència a un reportatge televisiu que em vaig perdre en el seu moment: ‘Obsolescència programada’. No us amoïneu, si no l’heu vist, perquè gràcies a les meravelles tecnològiques ho podreu fer, quan i com vulgueu. Només cal que aneu a Youtube i cerqueu el títol que he escrit abans. Si voleu, podeu enllaçar-hi directament clicant aquí. Es tracta d’un reportatge més que interessant, de quasi una hora de durada, on s’explica com la pròpia indústria programa la caducitat de les coses. Descobrireu, gràcies a aquest, que als Estats Units existeix una bombeta en un parc de bombers que fa més de cent anys (100!!!) que funciona, sense fondre’s, mentre que les càmeres Web que la mostren ja s’han hagut de canviar en un parell d’ocasions. Podeu veure-la on-line a http://www.centennialbulb.org/.

Però la part més fosca del tema és la que es refereix a les empreses fabricants de bombetes, que es van reunir a la primera meitat del segle XX, per acordar la vida dels seus productes, i fixar-la a 1.000 hores de funcionament. Fins i tot penalitzaven a les empreses del grup que sobrepassaven aquest límit. En aquest cas, l’enginyeria i la innovació treballava per escurçar la vida del producte, no pas per allargar-la.

La cosa no va només de bombetes. Fabricants com Apple i les bateries de les seves Ipod’s o Epson i les seves impressores són altres referències que es poden veure en aquest interessant documental.

Tot això m’ha fet pensar en casos que m’han passat personalment. He portat a reparar aparells, infinites vegades, a serveis tècnics i serveis tècnics oficials. Quasi en el 90% dels casos la resposta ha estat: llença-ho i compra’n un de nou. Aquesta ràbia puc assegurar que quasi bé l’hem viscuda tots. Com pot ser? És més econòmic comprar que reparar? Home, tal i com estan les coses, el preu/hora del servei tècnic està pels núvols, però a vegades els mateixos fabricants estableixen preus prohibitius dels recanvis que fan que ens ho pensem dues vegades abans de tirar endavant una reparació. L’últim exemple que vaig viure va ser el d’un telèfon / PDA que valia, a preu de mercat, 150€, al qual jo només necessitava substituir la pantalla —que s’havia trencat. Em demanaven 250€ d’aquesta, mà d’obra a part. Què vaig fer? Imagineu-ho...

Amb tot això no vull protestar d’una cosa que tots patim. Vull que ho pensem al revés. Què passaria si les coses no caduquessin? A casa, quan jo era petit, teníem un rentaplats que feia més de 40 anys que donava servei. Ens va deixar de fer servir quan els avis es van quedar sols, ja que no valia la pena posar-lo en marxa per la vaixella de dues persones.

Si aquest rentaplats s’hagués comportat com els d’avui en dia (com el que tinc a casa actualment), hagués col·laborat sense pensar-hi a fer rutllar l’economia mundial. La trucada al servei tècnic (factura telefònica), els desplaçaments d’aquest (factura de gasolina i desgast del seu vehicle), les hores de treball (una persona ocupada, factura de l’empresa que la té contractada), recanvi a substituir (factura de l’empresa fabricant del recanvi i les seves empreses satèl·lit) i, si no és possible la reparació (cosa que només m’hagués estalviat la compra del recanvi), doncs a llençar-lo i a comprar-ne un de nou (factura de l’empresa fabricant, del comerç intermediari, etcètera...).

Fins i tot, desglossant les coses així, em sento bé quan haig de llençar o fer reparar una cosa. Col·laboro en què el món rutlli. Imagineu, com us proposava abans, un món on res s’espatllés. Un cop cada casa tingués un rentaplats, quin seria el futur de les empreses fabricants? I dels serveis tècnics?

A vegades, pensem que amb els consumibles i recanvis la indústria dels productes als quals em refereixo ja rutlla. Però no és així. El mercat demana canvis, que creen nous productes, que fan obsolets els vells, pels quals no es troben peces de recanvi... I tot és una roda... gràcies a la qual vivim?

En fi, si ara algú em diu això de ‘ja no es fan les coses com abans’... potser li respondré: ‘I sort que en tenim!’.