Que si m’agrada l’Òpera? Francament, no ho sé. Ja sé que quedaria molt bé dir que sí, que m’encanta i que no me’n perdo cap, sobretot si s’escenifica en llocs emblemàtics com El Liceu, però per ser honest, no puc dir-ho, de moment.

A la meva vida hi he anat un parell de vegades, o potser tres a molt estirar, amb el ferm propòsit d’entendre-les, però no hi ha hagut forma. Fins aquest cap de setmana.

Diumenge, com molts igualadins, vaig anar al teatre de l’Ateneu a veure Madama Butterfly, de Puccini, perquè bàsicament la música d’aquesta òpera em porta molts records i em trasllada a un estiu de fa ja molts anys que recordo d’una forma molt especial. Fins i tot conservo un CD d’aquella època a la meva particular col·lecció de música. Però si voleu un confidència, si algú m’hagués preguntat de què anava aquesta obra... li hagués dit que hi havia una jove japonesa que, al final, es feia l’Harakiri. Amb això vull il·lustrar una mica la barrera idiomàtica que pot suposar veure qualsevol tipus d’obra (o escoltar-la), sense tenir idea del què s’està dient. La recompensa en el meu cas, però, la trobo en la qualitat musical de la composició.

Com us avançava, aquest cap de setmana ha passat una cosa diferent. En pujar el teló m’he trobat amb una pantalla de led’s que mostrava els subtítols de l’obra en tot moment. Una sorpresa d’agrair! Si bé ja fa relativament temps que aquesta pràctica comença a ser usual en alguns escenaris, de veritat que no m’esperava que aquell dia hi fos. Gràcies a aquesta, diguem-ne, tecnologia, vaig poder seguir l’obra a la perfecció, i entendre-la per, més tard, poder-la comentar tranquil·lament.

Si hagués descobert aquesta possibilitat abans, abans que m’hagués animat a parlar d’òpera i sentir ganes de tornar-hi. Reconec que no és esnob dir que vull anar a l’òpera subtitulada, però crec que, almenys aquest art dramàtic, s’hagués popularitzat molt més si algú hi hagués pensat abans.

I, de fet, les últimes aparicions del mercat tecnològic poden donar-me la raó. Un exemple són les ulleres que aquest juliol es van posar a prova al festival d’arts escèniques d’Avinyó (podeu veure el lloc Web http://es.euronews.com/2015/07/28/unas-gafas-para-llevar-los-subtitulos-puestos-a-la-opera-o-el-teatro/ per a més informació). Les ulleres, en lloc de la pantalla de led’s gegant, permeten la personalització en l’idioma que es vulgui, entre d’altres possibilitats, per a cada espectador. Si us pareu a mirar el vídeo sobre el seu funcionament, potser veureu que encara estan una mica verdes per la forma de sincronitzar els textos amb el que diuen els actors, però si jo em dediqués a aquest sector, de ben segur que apostaria per aconseguir que aquesta iniciativa emprenedora s’adaptés al màxim a la realitat de l’escenari.

Aquestes ulleres, i d’altres aplicacions amb serveis similars, poden significar un redescobriment i renaixement de certes disciplines artístiques que, pels mortals com jo, quedarien una mica lluny sense aquesta crossa tecnològica. Us imagineu poder anar a qualsevol espectacle, de qualsevol país, en qualsevol idioma, i poder entendre tot el que es diu? O, encara, se m’acudeixen moltes d’altres aplicacions derivades que poden ajudar-nos en el dia a dia. Microsoft, aquest mateix mes d’octubre, ha llançat la notícia de l’actualització de la seva aplicació Skype amb una de les opcions més esperades per molts usuaris: la traducció simultània. De moment, l’oferirà per 6 idiomes en forma d’àudio, però en més de 50 en mode traducció de text a través de Skype Translator. Barrejar la utilitat de les ulleres amb la flexibilitat que dóna una tecnologia com aquesta només és cosa de temps.

Quan tot això sigui una realitat, moure’ns pel món i entendre’ns amb tothom serà molt més senzill. Esperem que no tardi, que falta ens fa! Això sí, assegureu-vos de portar sempre un parell d’ulleres!