Fa molt temps que es parla de l’escletxa digital. Per entendre’ns, és la distància que separa les persones amb accés a les tecnologies digitals de les que no. I aquí hi cap tot. Des de les persones que s’exclouen de la tecnologia per decisió pròpia o per nostàlgia a les que voldrien apropar-s’hi i no poden.

Als països desenvolupats i democràtics, la barrera natural que ha existit durant molts anys per accedir a les tecnologies digitals ha estat l’econòmica. Avui dia, aquesta quasi no existeix i em sorprèn molt trobar-me, per exemple, amb joves amb greus dificultats econòmiques personals i familiars que llueixen telèfons intel·ligents més moderns i potents que el meu. El nostre és un dels països amb més línies mòbils de la comunitat europea i, malgrat els preus d’aquestes , també són els més alts, el nombre d’usuaris s’ha elevat de forma exponencial.

Aquest increment és proporcional al desplegament tecnològic de les operadores de telefonia. Hem arribat al moment actual gràcies a aquest i, encara que hi hagi zones “fosques”, a la major part del territori hi ha disponibilitat de serveis, d’una forma o altra. Aquest esforç inversor el devem a la suma del públic i el privat. La inversió pública aposta pel desplegament tecnològic per facilitar el progrés empresarial (i la cultura de l’oci, a la vegada) i posa les coses fàcils al sector privat per tal que faci arribar la tecnologia arreu. Aquest és el model típic de la nostra societat. Sense anar més lluny, a la nostra comarca i en particular a Igualada s’ha fet un esforç públic considerable per fer arribar la fibra òptica i, ara, s’està cercant operadores que la vulguin explotar. Seria com si es construís un autopista i, un cop acabat, es cerquessin les operadores encarregades de gestionar-la i, com no, de cobrar els peatges.

A aquestes alçades, tots estem d’acord que les tecnologies de la informació, però principalment les de la comunicació, són les que estan revolucionant tots els nivells de la societat. Des de la forma de comunicar-nos fins la forma de fer negocis.

Però... i què passa amb els països emergents i, especialment, amb els anomenats “països del tercer món”? si les coses avancen com ho estan fent, l’amplada de l’escletxa cada cop serà més gran i difícilment salvable. Si la tecnologia no arriba, l’impuls del progrés va a ralentí i la competitivitat només pot raure en el preu de la ma d’obra.

Sembla ser que aviat les coses poden canviar. És cert que existeixen, i de fa molt temps, iniciatives impulsades per prohoms com Bill Gates o Nicholas Negroponte que procuren fer arribar material tecnològic on no n’hi ha però com he dit, la cosa ja no va només de dispositius, sinó de fluxos d’informació que cal que viatgin, i molt ràpid, a tots els extrems del planeta.

La iniciativa que en aquest moment aporta noves expectatives es diu O3b (other three bilion) i pretén fer arribar internet de baix cost als 3.000 milions de persones que es calcula que habiten a les zones més pobres del planeta. No, no és un projecte que es troba a la seva fase inicial ni tampoc és un projecte dissenyat per cap ONG o govern. Molts cops, les iniciatives cal que siguin amb ànim de lucre (o militars) perquè la societat pugui fer un pas de gegant i se’n pugui beneficiar, malgrat sembli una incoherència.

Aquest projecte va ser iniciat ja el 2005 per un empresari del sector de les telecomunicacions i a l’ actualitat té participacions d’ empreses com Google o la HSBC, entre d’ altres. El passat dijous es van posar en òrbita quatre satèl·lits que, afegits als quatre que es van llançar a mitjans del 2013, formen la xarxa de vuit satèl·lits que donaran aquest servei, previsiblement a l’octubre d’enguany.

Tot pinta molt bé, però ... calen algunes bases terrestres que facin les vegades de repetidor i distribueixin el senyal. EI que em fa por és que això no sigui un punt dèbil del sistema. Amb les inestabilitats polítiques que viuen alguns d’aquests països, per no comentar els problemes de censura i altres, no creieu que aquestes bases poden ser l’objectiu de governs totalitaris o dels terroristes de torn?

Esperem que no, i que el projecte arrenqui el vol sense problemes, convertint-se en un granet de sorra més, i ben gran, per fer l’ escletxa petita, i ben petita.