Un pas enrere?

Tinc una sensació una mica estranya. Estic escrivint. Fins aquí, no passa res... ho he fet un munt de vegades més, i de moltes formes i en molts formats. Articles per a la premsa escrita, llibres, anuncis, cartes...; però el que encara no havia fet mai és escriure en un diari digital. I tampoc tinc cap 'bloc' personal ni res d’això.

D’entrada, jo sempre havia escrit dirigint-me, com a articulista d’opinió, a aquelles persones que desconeixien el món digital i les noves tecnologies. Ara, però, d’aquestes no n’hi ha gaires que llegeixin un diari digital, no creieu?

No sé si dir-vos que em sento còmode o estressat. No sé si dir-vos que crec en el Web 2.0 i tots aquests nous mitjans o que els detesto. No se si dir-vos que ens trobem immersos en el futur, o que encara no hem vist la punta de l’iceberg...

I és que moltes coses han canviat en els últims deu anys que fa que no escric en un mitjà de comunicació.

A l’actualitat, ja no concebem ningú sense correu electrònic. Què dic? Vull dir que ara ja no concebem ningú que no tingui un perfil a Facebook, un munt de contactes professionals a LinkedIn o un vídeo penjat a YouTube.

I què en fem de tanta informació? Al principi, era divertit saber què fan els teus amics, tenint-ne un grapat de connectats a qualsevol xarxa social. Això, però, canvia amb el temps. És com les estafes de la piràmide. Quants més amics tens, menys en saps d’ells, ja que el que diuen i el que fan corre tan ràpid que no em queden moments al dia per a retrocedir i seguir-los la pista.

Molts comparen la revolució 2.0, que cal entendre com el fet que tothom pugui fer de tot (escriure, publicar, opinar i interactuar a la xarxa), amb la revolució que va significar l’impremta d’en Gutenberg per a la divulgació del coneixement. Jo penso, però, que amb l’invent de l’alemany, el que uns pocs escrivien arribava a molts i ara, el que molts escriuen arriba a uns pocs, si és que ho fa. Ens inundem uns als altres amb informació, no sempre de bones fonts, i moltes vegades creada d’un 'pupurri' de copiar i enganxar d’altres fonts, sovint dubtoses.

Us imagineu que tothom tingui un bloc d’opinió? L’opinió mateixa quedaria tan diluïda que només faria d’eco al propi escriptor.

Llegeixo, fa poc, una cita d’un escriptor italià –Luciano De Crescenzo– que comenta el que Sòcrates va dir: 'L’escriptura és una amenaça per a la cultura perquè a un llibre no se li pot preguntar'. La cita acaba dient: 'És clar que a Sòcrates li faltava Internet'. Home, raó no li falta a l’italià, però això cal agafar-ho 'amb pinces'. Si el filòsof grec hagués consultat qualsevol cosa a google –hagués 'googlejat', si em permeteu l’expressió–, potser llavors sí que no hagués entès res. Confiem massa en les respostes d’Internet, sense adonar-nos que probablement moltes d’elles son incertes i contradictòries i, les reals, es troben en una pàgina de resultats massa allunyada com per arribar a considerar-les.

En fi, el que us deia. Crec que pateixo estrès. Una dècada enrere, sabia exactament les còpies que es feien del diari on es publicava la meva modesta opinió. Podia trobar-lo arreu, als bars, a la feina... fins i tot els meus pares em llegien, per fer-me content.

En aquesta nova etapa de 'bloquista', estic a l’expectativa. Com anirà el comptador de lectures de la meva pàgina? Algú interactuarà i em deixarà la seva opinió?

Espero que així sigui i no caigui en l’oblit digital, relegat a les últimes pàgines dels cercadors o amb un nivell estadístic de visites que em faci tornar vermell perquè, llavors sí, hauré vist que realment he fet un pas enrere...