Ja fa temps que segueixo amb atenció tot allò que té a veure amb la intel·ligència artificial i la forma com evolucionen les màquines que ens envolten. Fa molt poc temps, semblava un somni veure vehicles conduint de forma autònoma i, aquests dies, ens arriben notícies des de San Sebastián sobre la posada en marxa d’un prototip d’autobús autònom que porta passatges en un parc tecnològic de la zona. La notícia és interessant ja que és pionera a l’estat espanyol i, a més, es tracta d’un experiment dels que ens fa, potser, més respecte. I és que a ningú estranya que a Tòquio o a Barcelona circulin trens sense conductor, però una altra cosa és parlar de vehicles sense conductor a les carreteres.

No dubto que amb la tecnologia actual, basada en satèl·lits i sensors de tot tipus, puguin començar-se a fer proves com aquesta i, de fet, existeixen a la xarxa centenars d’experiments realitzats amb anterioritat. Però... per què és una cosa que encara no ha tingut el seu impuls definitiu?

Bàsicament per la intel·ligència artificial. Es tracta de dotar a aquests sistemes de la suficient capacitat com per prendre decisions en lloc dels humans, en situacions no previstes. I això, és tasca complicada. Qualsevol persona que ha usat algun dispositiu electrònic programable entén que es pot arribar a instruir un vehicle perquè, davant d'una senyal d'stop, aturi el vehicle. O que encengui els llums si és fosc. Una altra cosa ben diferent és programar-lo per prendre una decisió in-extremis sobre si, davant un accident de trànsit, és més “econòmic” xocar contra un autobús escolar o contra un de jubilats. Davant una situació així, l’ésser humà no tindria temps ni de veure el que passa, però un sistema informàtic intel·ligent tindria temps d’això i de molt més. Ara bé, quin tipus de programació cal usar per a aquests dispositius? Una freda, basada en l’automatització i en la presa de decisions del tipus: si passa això, fes allò? O bé una de molt diferent, on el sistema aprèn d’ell mateix i pot ser capaç de prendre decisions basades en l’experiència i en ingents quantitats de dades estadístiques al seu abast?

La veritat, no ho sé i tot em fa por. Existeixen un gran nombre de projectes, en tots els àmbits i per part de monopolis i administracions públiques, invertint en el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Una de les últimes notícies que he llegit, que ha ratllat el fracàs més estrepitós, ha estat el projecte Tay de Microsoft que, després de 16 hores de funcionament, ha hagut d’aturar-se per corregir-ne l’evolució.

Tay és un “robot” de xat (pensat bàsicament per tenir converses amb persones sense que aquestes s’adonin que parlen amb una màquina) que es va posar en funcionament el passat dia 23 de març, amb l’objectiu de ser un perfil més de Twitter i publicar missatges per als seus seguidors. Menys d’un dia després, la multinacional va desconnectar-lo motivada pel gir que el seu personatge intel·ligent va donar. I és que en aquest curt espai de temps, Tay va tornar-se racista, xenòfob, nazi i assetjador sexual.

I és que sempre m’he preguntat com es pot construir una intel·ligència artificial partint de la base de la intel·ligència humana. Tay, dels humans, n’ha après en molt poc temps i, de fet, hem vist moltes pel·lícules on aquests ens programats per nosaltres es giren a la nostra contra amb reaccions d’allò més humanes que fan arribar, en aquesta ficció cinematogràfica, a l’apocalipsi irremeiable més devastador. Ja a la pel·lícula “Jocs de guerra”, de la dècada dels vuitanta, un ordinador presumiblement intel·ligent, arribava a la conclusió que en el cas d’una guerra total, el millor era no jugar.

D’on cal treure doncs, aquesta intel·ligència base pel disseny de la intel·ligència no contaminada per l’ésser humà? Si s’aconseguís, realment podria ser una amenaça per a la nostra pròpia existència, ja que no és massa complicat adonar-nos que, per al planeta i per als nostres propis companys d’espècie, nosaltres som el virus més letal i devastador que mai la natura hagi creat. Volem màquines a la nostra imatge? O volem crear màquines que dedueixin que el problema som nosaltres?