L’altre dia vaig tenir el plaer de trobar-me en un dinar amb l’Ana Maiqués. Ella és actualment la CEO de l’empresa Neuroelectrics (http://www.neuroelectrics.com), dedicada al desenvolupament de tecnologia mèdica relacionada amb la lectura i estimulació cerebral (neurociència). A part de la seva meteòrica trajectòria i d’haver estat en els llocs més prestigiosos del món relacionats amb la ciència, ens va explicar el projecte principal en  què ara està treballant, i que ja es troba en funcionament en alguns centre mèdics a nivell internacional. Es tracta d’un casc ple d’elèctrodes, per dir-ho d’alguna forma. Tocant-lo vaig poder veure que és, simplement, una mena de gorra de roba plena de cables i, a la seva part posterior, un dispositiu més petit que un mòbil. D’aquesta andròmina se’n fabriquen dos models: l’Enobio i l’Starstim.

La funció del primer potser no sorprendrà ningú. Es tracta d’un lector d’ones cerebrals (l’activitat bioelèctrica del cervell) o EEG, electro-encefalograma. A banda de la utilitat mèdica, amb aquest dispositiu també s’estan explorant altres utilitats, com la creació d’interfícies amb ordinadors, amb la finalitat que amb els nostres pensaments puguem interactuar-hi. 
 

El que més em va sorprendre, però, és la funció del segon dispositiu, l’Starstim. No només és un lector d’ones cerebrals, també té capacitats “d’escriptura”. Sí, sí, igual que fan els dispositius d’estimulació muscular per als esportistes, però treballant sobre el cervell. Les aplicacions, tot i trobar-se en fases molt prematures, són més que prometedores. Resultats com que una persona malalta de parkinson que es posi el casc deixi de tremolar fan que es dipositin moltes esperances en la neurociència.
 

Sempre he pensat que un dia o altre la ciència avançaria el suficient com per arribar a copiar un cervell humà i dipositar-lo en un dispositiu digital, i tecnologies com aquestes em fan creure que això serà possible, encara que sembli ciència ficció.

Existeixen versions no mèdiques als Estats Units de dispositius similars, que serveixen per estimular els cervells dels seus usuaris, creant-los efectes equivalents, per exemple, a prendre una alta dosi de cafè. I es posaran a la venda per a la pura diversió de les persones... Això si que fa por, no?
Aquell dia, després de dinar, no vaig parar de donar voltes a les utilitats de la lectura i escriptura cerebral. En el meu àmbit, l’educació, crec que podria tenir moltes aplicacions. Si podem escriure al cervell, estimulant-lo, podríem escriure-hi nous coneixements?
 

Aquesta tecnologia podria servir-nos, també, per  posar d’acord a persones sobre gustos o sensacions. El món del vi, per exemple, és un dels que m’adono que provoca més opinions diferents, fins i tot entre els entesos. Tastar un vi i usar termes com “afruitat”, “golós”, “vinós”, “sec” es d’allò més normal entre sommeliers, però també és cert que moltes d’aquestes descripcions, per subjectives, poden confondre i fer confondre a l’usuari final. A mi, per exemple, m’han venut un vi (més d’una vegada) com a “afruitat” o “sec”, depenent de la persona que me l’oferia. Després de les explicacions, potser, veus que més que res és que no s’entenen amb els descriptors emprats.
Si uséssim tecnologies basades en la neurociència seriem capaços de llegir les ones cerebrals de les persones i veuríem, exactament, quins punts dels cervell reaccionen en tastar, per exemple, un vi d’una varietat i una denominació d’origen concreta. Llavors, si ens poséssim d’acord en dir que allò és “afruitat”, cadascú recordaria la sensació i la denominaria com cal. A partir d’aquí, i després d’analitzar totes les sensacions organolèptiques que aquesta beguda provoca, podríem dissenyar un conjunt “gorra-aplicació informàtica” que serveixi per ensenyar les persones interessades a aprendre l’argot vitivinícola. Només caldria, amb el casc posat, fer un glop de vi i veure què s’està sentint. Llavors, li posaríem nom i no hi hauria més confusions.
 

En l’àmbit polític, i deixeu que se’m vagi l’olla una mica més ja que la situació actual ho permet, seria una aplicació de molta utilitat. Només caldria posar el casc a dos polítics amb sentiments enfrontants i llegir-los les ones cerebrals. D’aquesta forma veuríem quines zones del cervell s’activen per a cada postura. Després, escriuríem al cervell de l’altre el que s’activa a l’un, i viceversa. 

Qui sap, potser seria una forma  que el món s’entengués. Una estimulació cerebral pot valer més que mil imatges, no?