Sembla que, acostant-se les eleccions, sigui un bon moment per a parlar del vot electrònic, el Parlament i la política 2.0 i temes relacionats.

Veient, però, la indiferència que provoquen els temes polítics a la majoria de públic en general, he decidit escriure sobre una altra cosa. I és que ahir vaig veure, finalment, la pel·lícula Wall-e. I, encara que tot sigui ficció a l’actualitat, em va fer pensar una mica en els canvis del món que ens envolta. Els que l’heu vist, recordareu els humans que habiten la nau Axiom: una colla de ‘dropos’ amb obesitat mòrbida que no veuen més enllà de la pantalla que tenen al davant.

Personalment em va fer gràcia, i encara que algunes coses que hi surten semblen exagerades, estic convençut que d’aquí a uns quants cents d’anys –com els que passen a la pel·lícula–, l’evolució de l’ésser humà, marcada sobretot per la comoditat que li ha donat la tecnologia s’aproparà massa... esgarrifosament?... a aquests personatges de la ficció.

El nivell d’esgarrifor, és clar, vindrà donat per la velocitat en què tot això passi i l’acceptació que les pròpies persones donem a tot plegat. Probablement es donarà en tant de temps, generacions fins i tot, que ningú s’esgarrifarà, ja que ni tan sols se n’adonarà. Jo per exemple, quan encenc un llum elèctric ni m’immuto, què més vulgar que això?

En fi, l’avenç tecnològic és progressiu, però inexorable i imparable. Fa dos dies que varem pair el tenir un DVD i ara ja somniem amb el Blue-Ray. Fa encara menys que se’ns ha encès la TDT a casa, amb pantalla plana inclosa, que ara arriba la televisió en alta definició i els primers televisors en tres dimensions. Òbviament el pas següent són les videoconsoles en tres dimensions i alta definició i hologrames tridimensionals que surtin del telèfon per fer videoconferències més realistes.

Tot just hem canviat el famós Walkman de Sony per un reproductor MP3, carregant-nos pràcticament la indústria discogràfica (suposo que va passar el mateix amb els cultivadors de papir i els fabricants de pergamí quan va aparèixer el paper), que ja tenim tot un altre sector que penja d’un fil: el sector editorial.

Bé, l’editorial en el sentit estricte de la producció de llibres físics, àtoms de llibres. No pas l’editorial d’edició de continguts. I és que aquest sector està amenaçat per l’evolució tecnològica del continent, que no pas del contingut.

Ja al Nadal passat, un dels regals estrella va ser el llibre electrònic. Prematur, potser, ja que aquest ‘gadget’ es troba en plena evolució, però regal estrella de totes formes.

Els lectors de llibres digitals (o llibres electrònics) permeten la compra, descàrrega i lectura de continguts en pantalla, amb un gran nombre d’avantatges addicionals, com la capacitat enorme per a emmagatzemar llibres, el poc pes, la possibilitat de fer anotacions... però, tot i amb això, encara no és un estri que es trobi a tot arreu ni s’ha estandarditzat de forma definitiva... per què?

En un primer moment, podem pensar que és per preu, ja que els lectors més típics del mercat, que donen prestacions més que acceptables, poden rondar els 200 o 300 euros sense problemes. Més enllà, però, hi ha altres qüestions.

Els llibres electrònics, a part de comptades i caríssimes excepcions, mostren els continguts de la pantalla en blanc i negre. Sí, ho sentiu bé. Com els rellotges digitals Casio que compràvem per un pico a Andorra i que ara s’han tornat a posar de moda.

Molta gent em diu que per llegir llibres digitals ja usen la Palm, la iPhone, o fins i tot el portàtil (dels petits, és clar), ja que no troben ‘el què’ en aquest nou aparell. Bé, tot és possible, però deixeu-me explicar un parell de coses que són, potser, les més desconegudes.

Totes els dispositius comentats (des de telèfons a portàtils), usen tecnologies de pantalla ‘activa’ que el que fan és reproduir una imatge moltes vegades per segon, aproximadament 25 i, a més, aquesta és retroil·luminada. En canvi, els e-books (llibres electrònics), usen una tecnologia especial, anomenada e-ink (tinta electrònica), que evita mostrar aquestes imatges per segon, ja que el seu principi és diferent. Una pantalla que usa tinta electrònica està formada per un munt de petites esferes connectades que, al seu interior, tenen ‘pols’ de color blanc i negre. Quan s’aplica corrent positiva, les partícules blanques van a la superfície de l’esfera –la seva part visible—, i a l’inrevés quan s’aplica corrent negativa. D’aquesta forma s’aconsegueix representar punts a la pantalla, que junts formen les lletres i imatges a visualitzar. Tot això, és clar, a ‘grosso modo’. A més, els dispositius amb pantalla de tinta electrònica pesen molt poc, són molt prims i poden llegir-se sense problemes encara que hi toqui el sol directament.

Usant aquesta tècnica s’aconsegueix l’experiència més propera a la lectura dels llibres clàssics, ja que la vista es cansa infinitament menys en no haver de refrescar la imatge de forma constant (aquest és l’objectiu principal de l’e-ink) i, a més, les bateries duren molts dies sense recarregar.

Els propers passos perquè aquesta tecnologia avanci són, sense dubte, la baixada de preus, encara que més important que això és l’aparició de dispositius en color ‘creïble’ i, més futurista encara, però ja una realitat, les pantalles flexibles. Fa poc s’han presentat ja els primers dispositius en color (Hanvon i Fujitsu, per exemple) i, quant a les pantalles flexibles, existeixen productes de Sony i LG (la majoria prototipus) que faran canviar, de nou, la forma de fer de les persones.

En fi, comenceu a llençar llibres a la deixalleria i penseu en com aprofitareu aquest espai recuperat de la casa. Aviat, als nostres fills, els explicarem què era llegir llibres i escoltar música usant un munt de fulls de paper i un munt de discs lluents, i ho farem assenyalant-los des de la vitrina d’un museu.