Tot es queda obsolet. Si t’atures a pensar una mica en com canvia el món, a banda de pensar ‘em fotu gran’, se’t fa difícil entendre el perquè les coses sempre es fan malament des d’un principi. Bé, malament malament tampoc ho hauria de dir... A vegades penso... si tothom dóna per suposat que un cotxe ha de tenir ‘elevalunas eléctrico’... perquè aquest missatge era el primer que veies quan et venien un cotxe fa vint anys? Sí, l’evolució, és cert. També se’m fa difícil explicar a la canalla d’ara com ens ho fèiem abans per quedar amb els amics... o per trobar-nos en un lloc, quan deixàvem les seves parelles a casa, per poder continuar la festa els dissabtes a la nit... Certament, sense telèfons mòbils, perdudes, SMS’s ni WhatsApp, era una mica complicat, però molts cops ens en sortíem...

El problema o la sort de tot plegat és que l’ésser humà és molt còmode i evoluciona (o a vegades retrocedeix) en pro de la comoditat i el benestar. I, per això, moltes coses que ara hem incorporat a les nostres vides oblidem que eren una novetat fa pocs anys, i anant més enrere eren pura ciència ficció.

El problema de certs avenços que ens aporten aquesta felicitat terrenal és l’escalabilitat. I entenem per escalabilitat la possibilitat d’anar ampliant quanta més demanda hi ha, sense problemes. I aquí és on fallem. Encara recordo quan els telèfons, a Igualada, començaven per 883 (sense el 93 davant, és clar). O quan a pobles com Castellolí hi havia ben poques extensions telefòniques i els números eren de dues o tres xifres.

Perquè ha canviat tot això? Doncs per falta de previsió. Per falta d’escalabilitat.

També és cert que poc es devien pensar els promotors de les primeres línies telefòniques que la demanda creixés tant que calgués usar xifres de nou números per a trucar a un veí... O en sectors diferents, que calgués crear carreteres de quatre carrils per direcció per absorbir la quantitat de trànsit existent a l’actualitat (i encara no tenim un funcionament eficient d’aquest tema). Certament, les coses han d’anar adaptant-se mica a mica al que va passant a la societat... O us imagineu les autovies i autopistes actuals a èpoques com els principis del segle XX?

Deveu pensar... on vol anar a parar ara aquest amb les voltes que està donant?

El passat dijous, 8 de juny, se celebrà el ‘Dia mundial de la IP versió 6’. Això, a banda dels ‘freakys’ de la tecnologia, ha estat una fita una mica ignorada per la resta de les persones, però significa un pas molt important en l’evolució de les telecomunicacions i la tecnologia actual, tal com l’entenem.

Corrien els anys 60 i 70, quan s’engegà un projecte militar als Estats Units, on s’imposà la condició de mantenir connectats ordinadors geogràficament allunyats i, en cas que un d’aquests perdés la connexió (per un eventual atac enemic), els demés podessin continuar comunicats. Aquí va néixer l’embrió de l’Internet actual, el llenguatge de comunicació TCP/IP, que ha estat adoptat a nivell internacional des de llavors.

Poc es pensava un dels seus pares, en Vinton Cerf, que aquell protocol de comunicació esdevindria la clau de la societat de la informació actual. De fet, des de l’explosió d’Internet i la tecnificació de la societat, s’ha estat emprant una evolució d’aquell primitiu idioma: el TCP/IP versió 4.

Com a observació direm que una de les coses més importants que fa aquest protocol és numerar els ordinadors i dispositius que es connecten a la xarxa. Qualsevol aparell connectat té una adreça establerta per aquest. Aquesta adreça, anomenada adreça IP, identifica l’aparell de la resta.

Ara, però, i per falta d’escalabilitat, aquesta versió ha mort. S’han acabat els números disponibles. La seva implementació inicial preveia la possibilitat de poder connectar, sense problemes, més de quatre mil dos-cents milions de dispositius diferents. I amb millores posteriors, uns quants més... I tot i així, s’ha acabat la numeració?

Doncs si. Ningú esperava que això passés, però l’evolució exponencial de la tecnologia ho ha aconseguit.

Precisament, el 8 de juny se celebrà la prova pilot de la posta en marxa, a escala internacional, d’una nova versió IP: la 6. A nivell d’usuari, de moment, això no ha afectat per res, però mica a mica els aparells que comprem i les noves versions dels sistemes operatius dels nostres ordinadors ja entenen aquest nou protocol. Gràcies a ell, s’ha passat de la possibilitat de disposar dels quatre mil i pico de milions d’adreces possibles a més de tres-cents quaranta sixtillons d’adreces!!! Hi ha qui diu que, amb aquesta nova versió, cada gra de sorra del món podria tenir la seva pròpia adreça d’Internet.

És clar que estarà per veure, doncs ens trobem novament davant una eina no escalable, finita, però innegablement dimensionada per a cobrir les necessitats actuals. Ara bé, qui sap si en un futur algú escriurà sobre la poca visió que van tenir els enginyers actuals en dissenyar aquest nou protocol, igual que els que van dibuixar l’esquema de la xarxa precursora d’Internet (Arpanet) de la imatge que adjunto. Tot queda obsolet.

Els governs, centres tecnològics i companyies de telecomunicacions estan treballant en el tema, per fer que la migració sigui el menys traumàtica possible. Podeu trobar més informació a http://www.ipv6.es, lloc Web on s’explica tot això i s’ofereixen recursos i enllaços de tot tipus relacionats amb el tema.

La IP versió 4 ha mort, visca la IP versió 6!