Aquesta és una pregunta que genera aferrissats debats i perquè no, discussions, entre els seus defensors i detractors. No parlo només de la tecnologia actual, que també, sinó de la tecnologia en general, remuntant-me com a mínim als inicis de la primera revolució industrial, on els obrers s’organitzaven per destruir i sabotejar les primeres màquines que treien el nas a les fàbriques.

I em sap greu, però crec que tampoc podré jo donar la resposta. Evidentment, tinc una opinió formada i és la que defenso sempre, però en aquests temes cal tenir cura perquè estem parlant del lloc de treball de les persones, base de la sustentació de les nostres famílies i, per això, és un tema delicat que cal tractar amb molta ma esquerra i pedagogia.

El que si que és clar, i qualsevol economista ratificarà, és que en les últimes dècades s’ha augmentat la productivitat dels negocis de tot el mon. El problema és que aquesta sempre havia anat lligada als índex d’ocupació i, ja des dels primers anys del nou mil·lenni, les línies s’han separat. La productivitat ha anat pujant mentre que l’ocupació no ho ha fet amb el mateix ritme.

Avui dia, ens trobem davant una curiosa paradoxa: la tecnologia crea ocupació y a la vegada, la destrueix. Com a exemple podem pensar en la robòtica i la intel·ligència artificial, tecnologies que permeten l’existència de certs tipus de robots substituint persones en els seus llocs de treball. Veiem que hi ha hagut ocupació per a les persones creadores de les màquines i desocupació per a les que han estat substituïdes per elles.

En aquest cas cal pensar: quin és el balanç final?

A priori sembla que, continuant amb la tendència, les màquines desplaçaran les persones de forma irremeiable. Aparentment. Si dediquem una mica d’atenció als especialistes de totes les parts, veurem que la cosa no és pas senzilla ni tant irremeiable. És ben clar que les màquines desplacen les persones dels seus llocs de treball. Però no parlem pas només de l’era de la moderna tecnologia de la informació. Així va passar en les primeres fàbriques, les màquines van desplaçar la mà d’obra humana, però també al camp, amb l’entrada d’elements tan a simple vista inofensius com els tractors o el reg automàtic. No?

Des dels temps més remots, l’automatització dels processos ha destruït ocupació però, per altra banda, n’ha creat d’altres tipus. Diguem-ne de més qualitat o que implica treballs menys durs per a l’ésser humà. Perquè de fet, normalment, les màquines han substituït als humans en les tasques més dures, perilloses i repetitives, permetent-los dedicar-se a d’altres que requereixen més del seu enginy.

Però continuem pensant: com queda el balanç?

I és que a banda del balanç, que pot ser positiu o negatiu, cal pensar també en un altre factor molt important: estem parlant de persones que són desplaçades dels seus llocs, i que a vegades no es poden reincorporar al món del treball per diversos motius. Entre ells, l’edat o la falta de formació específica.

Segons l’informe The Future of Jobs Report 2018, del World Economic Forum que se celebra anualment a Davos, Suïssa, els números són positius i engrescadors, amb matisos.  Les noves tecnologies associades a la quarta revolució industrial, que a mi m’agrada anomenar revolució 4.0 ja que no només penso que afecti a la industria, crearan nous llocs de treball de molta qualitat i milloraran de forma molt notable la qualitat i productivitat dels llocs existents.

Els matisos de l’informe fan referència als llocs de treball actuals, a les persones que ara tenen una feina i se senten amenaçades davant la possibilitat que se les substitueixi per un sistema automàtic. Per aquests casos, nombrosos probablement en els moments de transició, l’informe indica que és crític que les empreses prenguin un paper actiu en la reubicació dels seus treballadors, adaptant-los i actualitzant les seves competències per fer-los accedir a llocs que, dins la mateixa empresa, aportin més valor afegit.

Aquesta és la recomanació, i la tendència. Després de llegir l’informe, sobretot la seva part de síntesi, un pensa: au va! Això són coses que queden molt bé sobre paper, però qui vols que les faci?. Però quan investigues una mica, t’adones de coses molt i molt sorprenents, com per exemple que la productivitat d’una empresa augmenta quan poses robots a treballar amb persones, de forma conjunta, comparat amb si treballessin robots sols o persones soles.

Cal conèixer moltes dades per poder-se fer una opinió fonamentada. Encara no som en el punt on els robots poden fer qualsevol feina. Molts cops, per fàcil que ens sembli als humans, pot esdevenir impossible per un robot treure l’embolcall d’un caramel, per exemple. Partint d’aquesta base, cal pensar en que si això és així, també és ben clar que un robot no pot fer tot el que fa un humà, motiu pel qual de moment encara no el pot substituir al 100%, sinó que pot fer algunes de les tasques que ell fa. Un altre factor a tenir en compte és que potser no és justificada la inversió en un determinat tipus de robot, si el comparem amb els costos de la feina que ha de fer. Potser mai seria amortitzable.

També veus xifres, que molts cops provenen dels mateixos sindicats, que evidencien clarament que l’automatització de certs llocs de treball augmenta la productivitat i no només manté la plantilla existent, sinó que moltes vegades l’augmenta també, dedicant als treballadors desplaçats i als nous a altres feines més qualificades dins l’empresa.

Es pot veure a l’informe de Davos que els avenços tecnològics s’entenen com a inclinacions positives que facilitaran el creixement dels negocis. A més, quasi tots els elements que pertanyen a la llista de tendències i que, s’afirma, impactaran de forma positiva en el creixement dels negocis són tecnològics (intel·ligència artificial, cloud, big data), en front a les tendències que afectaran negativament, on quasi tot són elements que poc tenen a veure amb la tecnologia (política, edat de la població, canvi climàtic...).

Un estudi diferent al del fòrum econòmic ve de la consultora Deloitte, que basant-se en el cens d’Anglaterra i Gal·les, afirmen que la tecnologia ha creat més ocupació que no pas n’ha destruït, entre 1871 i 2011. A banda de diferents exemples al llarg del temps (alguns de divertits), la conclusió és la mateixa, que la tendència actual ens porta a veure que els treballs es desplacen de l’agricultura i la industria cap a d’altres que impliquin més creativitat, serveis a les persones, petits comerços... És a dir, treballs més en línia amb les capacitats inherents al ser humà, deixant el treball pesat a les màquines que puguin fer-lo.

Un factor comú que prové de les fonts consultades, ja siguin empresarials, tècniques o sindicals, és que tots coincideixen en que el més important és la formació de les persones i que cal fer importants reformes en el món educatiu i de la formació continua, en el món laboral i en el mon de la col·laboració publico-privada, sobretot en temes com la formació a les empreses i la transferència de coneixement per part de les universitats. Una xifra que m’ha quedat gravada (potser per la meva feina) és que, segons l’estudi de Davos, entre 2018 i 2022, com a mínim un 54% de la plantilla de les empreses necessitarà formació de reciclatge, i un 35% ho necessitarà en cicles d’un màxim de 12 mesos de durada.

Tot això no és una visió futurista, és una realitat d’avui dia que cal afrontar el més ràpidament possible ja que, si no ho fem, podem agreujar temes que ens afecten com a societat: l’atur, el treball precari, la diferència social, la pobresa... Si bé és cert que revisant la història veurem que amb cada avanç tecnològic s’ha produït un daltabaix en el món de l’ocupació, també ho és que aquest ha estat temporal. Aquesta vegada, amb la potencialitat que tenen les noves tecnologies de prendre’s llocs de treball, caldrà esforçar-nos per tal que aquesta temporalitat no esdevingui permanent.

La meva opinió, doncs, és que la tecnologia crea ocupació, i molta. Com hem vist, aquesta ni es crea ni es destrueix, segueix el principi de la matèria: es transforma. L’ocupació passa d’uns perfils a uns altres depenent de la societat i de les tecnologies que hi conviuen. Només hem de preocupar-nos perquè, en aquesta transformació de l’ocupació, ningú hi quedi exclòs.