A vegades, resulten massa temptadores les ofertes que un veu des del seu telèfon, i també des del correu. N’hi ha de tots tipus, per tots els gustos i de tots colors. L’última moda, que ja fa molt temps que ens envaeix, és la oferta inacabable d’aplicacions pels nostres telèfons intel·ligents. Cal pensar que l’existència de moltes aplicacions és, normalment, el que fa decantar-se per un o altre fabricant de telefonia. En aquests moments, diguem-ne que els dispositius amb Android ''s’emporten la palma'', seguits pels d’Apple i, més enllà els de Microsoft. Aquesta última organitza, fins i tot, concursos de creació d’aplicacions per poder nodrir, quan abans millor, la seva botiga d’apps en línia.

Moltes de les aplicacions, com ja deveu saber els que ho heu provat, són de dubtosa qualitat i normalment no fan tot allò que prediquen, així que molts cops no ens queda més remei que desinstal·lar-les.

És molt fàcil sentir-nos atrets per elles quan en repassem la llista, i podem pensar que no hi ha problema si una no ens fa el pes, amb eliminar-la ens n’oblidem. Així hauria de ser. Ahir, però, sortia a la llum un nou episodi del cas Snowden. Les “trapelleries” de la NSA, agencia nacional de seguretat americana, que han reconegut que usen vulnerabilitats d’aplicacions tan conegudes com el Angry Birds per espiar-ne els seus usuaris.

I és que si teniu un d’aquests telèfons, i alegrement accepteu els missatges que us demanen permís per enviar la vostra localització, per exemple, sapigueu que esteu permeten obertament que se sàpiga on sou i, per tant, on no sou també. Algunes d’aquestes aplicacions, desenvolupades no sempre per persones coneixedores de la tecnologia necessària, tenen defectes més seriosos que deixen les portes obertes a informació realment confidencial (els vostres contactes, fotografies, números de compte) i d’altres, malgrat haver estar fabricades per professionals, es basen en sistemes de desenvolupament que són els que tenen aquests forats. Així doncs, abans de caure en la temptació, penseu-vos-ho dues vegades. No sabem pas què podem llegir als mitjans el dia de demà.

En línia amb les temptacions, però ara d’un altre tipus, ja fa un temps que em criden l’atenció certs llocs Web mal anomenats de subhastes en línia, que prometen articles de consum a uns preus realment d’escàndol. Un exemple d’ells és http://oopad.com. Si hi aneu, veureu coses força sorprenents com càmeres fotogràfiques de gamma alta a 30€, consoles d’última generació a 5€ o iPad’s d’Apple a 0,60€, tots nous de trinca. Si, és cert i de fet ja fa força temps que la cosa està en funcionament. Com deveu pensar, però, aquí hi ha alguna estafa o els números no surten, oi?

El cert és que no m’acabo de decidir per dir-ne estafa, però si que el que haig de dir és que a vegades quedo meravellat de l’enginyeria de la picaresca humana per arribar a fer negocis, i aquest és un dels casos que m’hi ha fet quedar.

Anem a veure com funciona. Aquest lloc Web no treballa directament en diners, sinó que s’han inventant una cosa anomenada “drets de puja” i l’han etiquetada com Oopads. Diguem-ne que són una moneda pròpia d’aquest lloc Web. Per optar a pujar pels articles, els usuaris hem de comprar, primer de tot, Oopads. El preu aproximat d’un Oopad és d’1€, encara que comprant-ne en volum pots baixarlo en, més o menys, un 25%,

Un cop proveïts de fons al nostre compte (els primers te’ls regalen), ja estem llestos per fer una puja per l’article que desitgem. Si mirem atentament el llistat d’ofertes, veurem el preu de puja actual i l’usuari que s’emportaria l’article en aquell moment. Per optar a “tenir la ma” nosaltres, només cal que fem un clic en l’article i veurem com el seu preu puja en 0,01€ (un cèntim), nosaltres gastem 1€ i, a banda, el compte enrere torna a començar perquè els altres usuaris puguin pujar també amb el nou preu d’oferta.

I llavors, quan has gastat els 3 Oopads que et regalen, és quan penses... I quan s’acaba la puja?

Doncs la tècnica és molt simple, i fa que realment els promotors del lloc estiguin venent els productes molt més cars que si disposessin d’un comerç tradicional. Llegint detingudament les condicions, hi ha el concepte de preu de reserva que els propietaris estableixen pel producte, al qual s’ha d’arribar o el producte no es ven. Així, si calculem el número de clics necessaris per pujar de cèntim en cèntim fins a un preu atractiu, els usuaris realment es gasten, en grup i d’euro en euro, un munt de diners per provar d’aconseguir l’article.

La realitat és que sempre hi ha un usuari real que s’endú el producte desitjat, i realment a un preu d’escàndol, i és per això que no se pas si anomenar-ho estafa, però em recorda vagament a altres negocis “del segle” com per exemple les piràmides.

Segurament més d’un usuari incaut, temptat pels preus més que atractius, ha sentit l’impuls de gastar-se posem 10€ (que no són res comparats amb el preu de venda dels productes que s’hi exposen) per provar si hi ha sort, i els ha perdut. Bé, sempre es poden consolar comparant-ho amb l’acció de tirar-los en una màquina escura-butxaques. És un muntatge interessant, us recomano que ho mireu i llegiu les condicions d’ús per veure com s’ho han arribat a muntar.

Ah, i recordeu, aneu amb compte amb caure en les temptacions!