Aquest cap de setmana, estant a Barcelona amb uns amics, ens vam trobar amb una situació curiosa. En una botiga de degustació perduda entre els carrers del Born van entrar dos nois estrangers, molt probablement turistes. Van asseure’s i abans de demanar res per menjar van preguntar a l’amo del local si tenien Wi-Fi. La seva reacció al sentir la resposta negativa va ser taxativa: es van aixecar, van disculpar-se i van marxar del local.

La cara del propietari va ser tot un poema. Va perdre dos clients de cop i volta, quan ja els tenia asseguts a taula. No sóc el primer que enceta un debat sobre aquest aspecte, però la “violència” de la situació em va sobtar. Segurament el propietari esperaria la resignació dels nois, no pas la seva fugida cames ajudeu-me.

En una societat com l’actual, permanentment connectada als dispositius intel·ligents, hem d’entrar en el debat de si volem o no volem Wi-Fi als establiments públics. Molts espais públics ofereixen Wi-FI gratuït com a reclam comercial o com a servei més (Igualada mateix disposa d’una xarxa Wi-Fi pública), però hauríem de començar a pensar en les “Free Wi-Fi Zones”.

Aquestes zones haurien de servir com a petits refugis incomunicats, on les persones estiguessin obligades a parlar cara a cara perquè les connexions no funcionarien. Es tractaria de crear petits oasis on fos impossible connectar-se a Internet, impedint fins i tot la connexió 3 i 4G.

Ja hi ha alguns espais d’aquest estil arreu del planeta, però us imagineu un parc on les persones es vegin obligades a pensar? Us imagineu un restaurant on ningú pogués rebre whatsapps? Un hotel on no poguéssim consultar el correu ni que fos de vital importància?

El “Free Wi-Fi” és un servei que cal oferir en molts establiments i espais públics, però m’agradaria que més ciutats i establiments apostessin per les “Free Wi-Fi Zones”. Segur que serien molt agraïdes per més d’un. Perquè una cosa és consultar el telèfon puntualment, l’altre tenir converses paral·leles amb interlocutors de cos no present.