M’ho han dit les retines:

Quan he tret el cap al carrer, de bon matí, i s’han fet petites com un punt i final.

M’ho ha dit el nas:

Quan al passar a peu pel passeig, ha quedat enamorat; babau i pertorbat, per una flor minúscula.

Una flor que tremolava de fred. Que amb prou feines feia olor. Que s’espolsava els pètals, escarransits, acabats de desplegar.

M’ho diu la pell:

El borrissol dels braços que se s’estarrufa com un gat espantat sota el jersei.

La pell que se m’arronsa, com un cadell poruc per les llepades tímides del sol:

Entre les voreres i les parets de Santa Catarina.

I els llavis de la gent, que caminen ensenyant les dents.

I el seu gest amable, i la cadència de les paraules que es diuen, quan no es diu res.

Respirar.

Respirar empassant la vida.

Tan breu.

Els núvols s’empaiten, divertits, en aquest cel de blau i la brisa que els empeny em xiula, burleta, al clatell.

Ja ha passat tant temps?

M’ho diuen les orelles: de l’oïda al pensament.

D’aquí a res, per més que no ho vulguem, tornarà a venir.

És la primavera , poca vergonya , qui ho diu:

- Quatre dies, i és estiu.

BON DIA A TOTHOM.