Intentar que els bessons no s’encomanin es quasi, quasi, tan difícil i esgotador com omplir un cistell d’aigua.

Hauríem de fer coses que les mares de bessons no fan:

Repartir les farinetes des de plats diferents, amb culleres independents.

Posar-los a dormir en habitacions separades.

A banyar a dues tandes.

Distingir i intransferir les seves joguines, els seus xumets, els biberons, la roba…. ufff. Tanta feina!

A la conclusió que he arribat és que si no pots amb l’enemic…

Ja no només no ho evito, sinó què, ho provoco. Tant com puc.

Més que res per que costa molt que es posin malalts al mateix temps. Acostumen a empalmar.

Així doncs, la mitjana està sobre els quinze dies per malaltia. Això es molt temps. La meitat d’un mes.

Per acabar fins el “gorro”. Segrestada a casa de dia i amb tortures insomnes de nit.

Per tant, com més aviat comencem, més aviat acabarem.

Sona malament, però, és per mi un triomf escoltar-los estossegar a la una.

Ah, però, no s’hi val a confinar-se, també aquí hi ha escrita la excepció.

En alguna situació, per més que traspassi mocs, per sorpresa meva, sense explicació, el cistell s’acaba omplint:

El Jaume va passar la varicel·la amb nou mesos i la Judit amb 6 anys.

Mira per on.