Ara que, arran del llibre de Halper http://www.annapujabet.com/category/tauleta-de-nit/, m´ha donat per citar al meu pare al twitter i al facebook, recullo aquest post en què recordava un dels moments més íntims que he viscut amb ell.

Sé que ho faig sovint això, vull dir anar enrere per robar seqüencies, però es que jo, com en Raimon, estic convençuda de qui perd els seus orígens perd la seva identitat.

Un dia o altre tots varem ser nens.

Maig 2009

Principis d’agost. Mitjanit.

No feia ni fred ni calor.

Era fosc, nit. El cel, negre, estava recosit d’estels i la lluna, per la claror, s’intuïa amagada rere unes pinasses. Érem al camp, a pagés. A la vinya, que en dèiem nosaltres.

Grip, grip xerrotejava el grill amb el ron ron de la granota, la resta era silenci. Tothom dormia.

Bé, quasi tothom.

El meu pare jeia estirat al meu costat, sense camisa, sobre el terra de la terrassa amb un coixí sota el cap i les mans creuades al clatell. Hipnotitzats pel firmament, no ens dèiem res.

Notava l’esquena sobre les rajoles encara calentes per la xafogor del dia i quan no mirava amunt m’encantava veient com els ventres se’ns inflaven i es desinflaven, descompensats.

L’aire era dens, imprès de llessamí.

El meu pare és una de les persones més importants de la meva vida. Els nostres vincles son tan estrets com distants. Estrets i distants, perquè, per exemple, tot i que la connexió que tenim es indiscutible i, malgrat que, de petita no m’arrencaven del seu costat, mai, mai no m´ha fet un petó, ni una abraçada. I jo tampoc a ell. Però ens buscàvem l’un amb l’altre i sovint escapàvem sols.

Hem viatjat arreu. Amb el cotxe, sense rumb. Però, la Vinya és on més seqüències hi tinc. A vegades, sortint de l’escola ens hi anàvem. Ens hi quedàvem a dormir. Fèiem foc, torràvem pa i jo l’escoltava encisada. No hi havia ningú al món més fort i valent.

Avui, li explico, li descric tan com puc i ell, es incapaç de recordar-ho. No ho recorda.

Espero que la vellesa tingui més pietat amb mi i no m’ho prengui també de la memòria algun dia. No sé que faria si no pogués evocar-ho.

Perquè soc capaç de contagiar-me encara de les bones sensacions d’aquell dia, al vespre, estirats tots dos, fascinats pels milers de puntets incandescents.

Grip, Grip.

La quietud i l´ immens cobrellit d’univers al damunt m’embriagaven de misteris i son.

De repent, una bola de foc es va despenjar caient en picat fins fondre’s en un polsim de guspires.

Vaig fer fora la nyonya i un badall entossudit a desmanegar-me la mandíbula i, amb el dit assenyalant a l’infinit, vaig dir:

• - has vist papa?
• - Si, corre, va dir ell, demana un desig.