Segons una tribu d’aborígens Australians (em sap greu, Raquel, però no me’ls trec del cap) amb facultats telepàtiques, sembla ser, que el principal problema que ens impedeix a tu i a mi, a vosaltres i a nosaltres, a comunicar-nos mentalment, és que tenim alguna cosa a amagar.

Secrets inconfessables? No, no, no. Més aviat, intencions inconfessables.

Des del moment que un nen està jugant i se li apropa un altre i la mare del primer li fa una mirada que diu: - comparteix! Aquell nen innocent tanca la seva ment de per vida.

Perquè ha de fingir.Perquè ha de fer veure que vol fer allò que no te cap mena de ganes de fer.

Deu ni do corregir aquests comportaments a la meva edat...

Diguéssim que la practica m’ha cimentat uns murs indestructibles en el cervell. Però si de vegades amb prou feines distingeixo el que haig de fer amb el que vull fer!

Una llàstima, una llàstima, una llàstima. O té remei?

Amb el que a mi m’agradaria i que relaxant i pràctic seria, fer-me sentir (en tots els sentits) sense haver de badar boca!