Feia temps que una criatura no em despertava tanta compassió;

Un nen petit amb qui em vaig topar gairebé per casualitat. Una mica més i no el veig!

Era, fet un bunyol, dins els ulls d´un home que conec i amb qui estava mantenint una conversa de vora una hora sobre educació infantil. Va ser quan va dir:

- El pare em picava sovint. Amb el cinturó. Depenent del que hagués fet, optava per la punta o per la sivella. És que jo era un nen tan dolent...! Ho era fins i tot apallissant-me! Imagina com hagués estat si, a sobre, m’hagués faltat la seva disciplina.

Y allà estava l´infant, espiant, escoltant-lo espaordit i amb una tristesa infinita.

Vaig pensar, que hi puc fer jo si ni tan sols l’adult que el conté és capaç de protegir-lo?

Que és per tu educar? Em pregunta.

És l´intent de bona voluntat d´un animal domesticat per domesticar-ne un altre. Li dic.

Difícil no, dificilíssim.