Nosaltres vam néixer en una època en que las relacions “on line” no existien, ni tan sols el fax o els telèfons mòbils. La comunicació entre les persones era molt més real i també molt més distant: Més autèntic però no tan fàcil.

Estic segura que, en molts casos de gent de la nostra generació, les coses haguessin anat diferents d’haver tingut a mà tanta tecnologia. Vaja, sense dubte.

Jo em considero part dels que hem hagut d’adaptar-nos al canvi d´una revolució tecnològica que donarà molt que parlar als llibres de text del futur, més inclús que la industrial.

Sóc una part pro-adaptable i això té de bo i de dolent:

En contra hi ha l’esforç que em suposa i al que no em puc negar, d’entendre el que els meus fills han nascut sabent, i a favor, hi tinc la consciencia del que significa el contacte físic i el coneixement dels sentits per expressar-se. Jo sé que és millor un “perdona’m” dels llavis i els ulls d´algú, que no pas un “xdnam” mal escrit en la darrera línia d´un xat fred i sense vergonyes.

Però, i ells? Els nens i nenes que ja no sabran mai com és un món sense “xarxa”, aconseguiran llançar-se quan convingui a les dificultats de la convivència “of line” ??

Hi ha qui diu que no caldrà, que hem de plantejar-nos una diferent forma de vida que poc tindrà a veure amb la que recordem de petits.

Jo prefereixo creure que no. Que trobarem l’equilibri. Que el trobaran, vull dir. Ells, les criatures d’avui. Els homes i dones de demà.

Per molt que la tecnologia ens abdueixi, la realitat sempre supera la ficció.