Si t'escollissin entre milions de persones per ser l'únic humà entre ells a qui permetessin tocar la cua d'un estel fugaç, al.lucinaries.

Diries: - que afortunat sóc! - Quina sort he tingut !

Et llevaries cada dia mirant-he els dits plens de lluentons i somriuries.

Somriuries perquè si.

Somriuries avui, somriuries demà, somriuries la setmana que ve i la major part dels dies del proper mes, però, al final, finalment, et vindria l'enyor.

Persistiria el record de l'instant i les ganes irrefrenables de tornar a viure el moment plaent.

I aleshores...

Aleshores ja no n'hi hauria prou amb l'estel, aleshores acabaries desitjant la lluna en un cove.

Curiosament.

Inexplicablement.